Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

En Teo va a la fira

Cap de setmana de festa major. Assumint que potser és forçar-ho que el nano, amb catorze mesos, participi al correfoc o a la baixada de carretons, ens l'enduem a la fira. En arribar, el meu nebot m'enreda per pujar al tren de la bruixa. A la sisena volta veig la meva companya doble i els avis triplicats. Em van animant perquè li tregui l'escombra a la bruixa, però jo només espero que el tren s'aturi aviat i en la foscor li vaig preguntant si queden gaires voltes més. Ella -o ell- em respon amb un cop d'escombra cada vegada que em veu. Davant la manca de diàleg, ho deixo estar. Veient que no em moc del seient quan el tren per fí s'atura, el meu nebot dubta: “Repetim tiet?” “L'any que ve nano, l'any que ve”, li responc. Baixo amb l'ajut de la família, dels operaris de l'atracció i d'un espontani que assegura que és metge. Encara repercutit m'agafo al braç de la meva companya i ens dirigim cap al centre de la fira. Mirem de passar ràpid per les altres atraccions. Cada fitxa val dos euros i mig i de moment no hem trobat cap cartera al terra. Ens acollim a les facilitats que posen els firaires als cavallets: si compres tres fitxes t'estalvies un euro i mig. M'evito, així, haver de posar dissimuladament el nen en un dels vehicles dels cavallets quan la cinta es posi en marxa. No em ve de gust acabar donant voltes agafat al tub d'escapament o a la roda del darrera d'una motocicleta. Als cavallets ens entrenem per quan se'n vagi de colònies. Ens acomiadem d'ell fent-li adéu amb la mà, però ell ja té prou feina en no menjar-se el volant quan s'engega el circuit. Abans que faci la primera volta, la meva companya plora emocionada. A la meva cunyada li costa parlar. Jo l'esperono com si fos un ciclista cada cop que passa per davant nostre. La resta de la família s'apossenta a les cadires que hi ha just al davant i li fan fotos, vídeos i diapositives. Després agafa un descapotable. Ens guardem l'altra fitxa per l'endemà i el pugem a uns altres cavallets, aquests amb pujades i baixades. El vehicle no el tria ell. Som nosaltres els que l'anem entaforant a diferents automòbils fins a trobar-ne un que pugui aferrar-se al volant sense agafar lumbàlgia. Optem pel camió de bombers. Quan enfila el primer revolt i inicia el descens, el pobre nano ja no sap en quina comarca es troba. El rescatem i el portem als aneguets. Més que pescar-los prefereix agafar-los amb la mà. “Mira que es compliquen la vida els adults!”. Cansat que li diguem que ho ha de fer amb la canya, es decanta per fer xip-xap amb l'aigua. Després d'esquitxar quatre nanos i esguerrar la permanent de dues àvies, acordem tornar-hi d'aquí dos anys. Als cinc minuts, però, tornem al lloc del crim perquè la criatura s'havia endut un aneguet per presentar-li els animals que té a la banyera.