Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Sobredosi de tions

El tió marca la frontera entre tenir o no un nen. Si encara no ets pare, estigues tranquil, ja t'arribarà. I aleshores el faràs cagar al teu pis, a l'escola bressol, a casa dels avis i de la tieta i al poble, que en fan un de solidari. La sobredosi de tions és de tal magnitud que tenim amics que encara no han pogut fer cagar el seu. No han tingut temps. Amb tants de regals, les criatures els hi agafen carinyo. Especialment al de casa. Al nostre li ha durat més d'una setmana. Aquest és el temps que hem trigat en desallotjar-lo de la cuina.

L'endemà de fer-lo cagar faig un primer intent. “No, que m'ha de cagar la cuineta” em respon. Li dic que està molt cansat i que ja no cagarà res més. “Té gana?” “No, ja no té gana, ara només vol dormir”. “Està despert!” “Sí, sí, té els ulls oberts, però té son, eh”. Ho deixo estar. Dies més tard i a l'enèssim “encara no” utilitzo el comodí de la família: “L'hem de portar al bosc amb els seus pares, que l'esperen”. Hi accedeix amb entusiasme.

Per fer-ho més creïble hi vaig amb un amic que es troba igual que jo i la seva filla. Deixem el cotxe aprop del bosc. Em sento com el desaprensiu que obre la porta i abandona el gos. Li dec haver agafat carinyo també. Caminem uns cent-metres. Tampoc ho forcem. Els deixem els dos junts al costat d'un pi. “I els seus papes?” pregunta la nena encertadament. “Ara d'aquí una estona vindran a buscar-los i si no els trucarem perquè vinguin” respon el seu pare. Els hi posem un parell de pinyes perquè se'ls hi faci més curta l'espera. S'acomiaden d'ell sensemuntar cap escena. Ho agraïm. Sinó potser els hi haguéssim dit que els seus pares erende viatge i que podia tornar a casa.

Després de jugar una estona al bosc, tornem avall. A punt d'entrar el cotxe el meu em diu que hem de tornar a veure el tió: “No li he fet una abraçada ni un petó”. “Sí, però ja li has dit adéu”. El convenço subornant-lo amb una bossa de patates o amb desorganitzar de nou el pessebre, ara no ho recordo. El meu amic té més feina. Al vespre quan són a casa, la nena li recorda que encara no han trucat el pare del tió. Acaba tancat deu minuts al lavabo responent amb veu ronca el seu interrogatori. La seva companya acaba fent de mare al mateix lloc: “Sí, sí, el tió ja està amb nosaltres i es troba molt bé”.