Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Se'm descontrolen els esfínters

El calvari va començar fa unes setmanes. Quan l'escola ens va citar per a la reunió del control d'esfínters. La psicomotricista ens va donar pautes per “acompanyar satisfactòriament” la criatura en tot aquest procés. Perquè, “després de la verticalitat, retenir i expulsar representa l'autèntica autonomia per a l'infant”. “Cal anar tots a la una” va sentenciar. A casa ho intentem. Amb menys fortuna que a l'aula, això sí. Perquè de moment a l'orinal que li vam comprar després de provar-ne quatre trencant-ne dos i descartar els que feien llums i música no ha vessat ni una gota. Cada dia obro l'agenda de l'escola pensant avui segur que no. I sí. La mestra hi ha tornat a escriure: “Hafet pipi a l'orinal”. He arribat a la conclusió que s'ho inventen. Que ho fan per desmoralitzar-nos, per vacil·lar-nos amb una altra cosa que fa a l'escola i no a casa. O potser sí, potser té raó la meva companya que el nostre orinal és massa petit i la criatura té por que l'utensili se li quedi enganxat al cul de per vida. La qüestió és que des de fa setmanes faig vida al lavabo. Perquè seguint els consells de l'escola li vaig preguntant al nano constantment si té pipi i ell em respon que sí i aleshores el desvesteixo, li trec el bolquer i m'espero a què s'assegui a l'orinal. Quinze segons més tard ja ha acabat. Està dret amb l'orinal de casc. En el millor dels casos em demana que obri la tassa del wàter per buidar el que no hi ha a dins fent adéu amb la mà. Encara rai que a la nit no es desperta reclamant una visita guiada al lavabo. Segurament m'enrecordaria de la modista que va cosir cadascun dels botons que té el pijama. Els caps de setmana se'ns gira feina. Tanta que al final hem optat per marxar tot el dia i així ja no hi pensem. S'ha de reconèixer que el nano s'esforça. Ara ja no m'assec al seu costat quan dinem, em poso sota a la taula recollint tots els macarrons que ha retingut i ha expulsat de la boca.