Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

2010: Odissea a l'aeroport

Els controladors aeris no són els únics que s'estressen a l'aeroport. Els pares també. L'aeroport del Prat és un submón dissenyat per perdre's. Ara per embolicar més la troca han creat una nova terminal, la T1, perquè te'n vagis a la T2 i perdis definitivament l'avió. Posats a retallar coses, per què el Tribunal Constitucional no ha tombat, però literalment, la T1? Com era d'esperar ens equivoquem de terminal. No em marejo a l'avió. Ho faig a la porta d'accès giratòria de l'aeroport perseguint el nano que ha descobert que no només la terra és rodona. Durant les 658 passes que faig per anar a buscar els bitllets m'enrecordo del Consell Europeu d’Aeroports que acaba de distingir el de Barcelona com el millor d’Europa. Arribo a la conclusió que els seus membres no tenen fills, que no saben que és recórrer aquell passadís interminable que et du a la porta d'embarcament amb l'infant, la maleta, una bossa de mà i dues ensaïmades. Quan arribem a la zona Bush, on els homes aguantant-se els pantalons s'inicien en el món del country, els de seguretat ens diuen que ha de passar sol el nen. Els hi explico que fa poc que camina, que és un antisistema i que si li dius que vagi per aquí, ell anirà cap a l'altre cantó. No m'escolten. Atenen una altra parella que els hi fan veure quela seva criaturaencara no camina. Ells responen que no tenen cap pressa, que ja gatejarà. Nosaltres optem per passar-nos-el. A la porta d'embarcament, el nano ens ensenya que la seva primera vocació és ser botiguer traient totes les sabates d'una prestatgeria. La dependenta ens pregunta si portem el seu currículum. En entrar a l'avió li demanem a l'hostessa si pot desallotjar els passatgers “que anem molt carregats i algú pot prendre mal”, però ens diu que ja anem amb retard i que no pot ser. Com era de preveure tots els armaris ja són plens. Cedim a una noia que no vol llegir una motxilla i li oferim el flotador per si el vol utilitzar de coixí. L'hostessa em dóna un cinturó perquè lligui el nen. Arrapat, arrapat, no li va, potser li sobren vuit talles però ha començat la sessió d'aerobic amb la resta de passatgers i no vull distreure-la. Quan l'avió s'enlaira la criatura apareix sis fileres enrera. Ja un altre cop amb nosaltres, descobreix que potser s'ha precipitat amb això de fer-se botiguer. Els següents minuts es dedica a fer-li un allisat japonès a l'home del davant. El tercer cop que l'hostessa em pregunta si vull prendre alguna cosa li responc que si desperta el nen ara que s'ha adormit li pujaré al carro on porta les begudes a veure si el distreu perquè per la finestra només es veuen núvols i el nostre nano de moment no sap comptar. Quan arribem al destí i som a punt de creuar la porta cap a la llibertat ens adonem que ho portem tot menys el cotxet. Afortunadament després de fer quinze voltes sol ningú ha entrat en la subhasta. Ni tan sols un parella que es baralla amb els seus tres nens perquè caminin. “No es pot viatjar tant tard amb criatures!” comenta resignat el pare mentre actua de teleski humà amb un d'ells. El nen s'estira al terra en plena rabieta però aquest cop el pare no l'ha d'esperar perquè la cinta el duu cap a ell. “Potser sí que es pot viatjar de nit”assenyala rient.