El millor dels tres dies que et passes a l'hospital són les visites. No s'acaben mai. Quan et penses que ja pots tancar la paradeta, venen els que s'han perdut o els que no tenen nens. Són els que et diuen “deveu estar cansat amb tantes visites”. Si no hi ha familiars, hi ha amics i sinó infermeres que entren perdir-te “como está la mami?”. Quan aconseguim fer fora tothom ens toca la rifa. La grossa de nadal és l'estudiant en pràctiques que ens atén. No és el millor de la promoció. El primer contacte amb ell el tenim quan la meva companya demana que li treguin la via. Només veure'l li faig senyes que a mi aquell paio només em treu sang sedat. Ella, amb cara de circumstàncies, es deixa fer. Es passa vint minuts barallant-se amb l'esparadrap. Ja no ens el treiem de sobre. Una estona més tard es presenta amb uns analgèsics. Parla tan lent que és impossible no entendre'l. La meva companya li comenta que està marejada i li pregunta si és normal i què pot fer. Massa informació de cop. No se la juga: “Aho-ra pre-gun-taré que te pue-des to-mar”. No ho fa. Ens n'adonem quaranta minuts més tard. Truquem a la infermeria. També s'hi posa ell. És a tot arreu. “Ahora vengo”. Aquest cop ve més preparat. Li deixa una gasa amb alcohol a la taula perquè vagi aspirant i li explica que hauria d'estirar-se amb les cames cap amunt. Imbuït per la satisfacció de tenir ara sí la solució, el paio s'anima i li baixa la part de dalt del llit sense avisar.La meva companya, que està reclinada amb la criatura al damunt, cau enrera. L'únic punt que li han posat no se li obre. Amb la partinferior del llit té més problemes. L'inspecciona. S'ho mira des de diferents perspectives. No s'estira a sota. Tampoc fa baixar la meva companya i la criatura.Però comprova empíricament que les dues palanques dels laterals són els frens. És ell qui l'atura quanestà a punt d'enclastar-se contra la paret. Li comento que potser ho hauria de preguntar. Com a opció a tenir en compte. Se'n va. Quan torna per baixar-lo, ens oblidem de preguntar-li quin torn fa.
2 min
