Les preocupacions que tenim els pares no les tenen els nostres fills. Afortunadament. Portem tot l’estiu mentalitzant la criatura que enguany anirà a l’escola dels grans. De tant dir-li a mitjans d’agost ja ens preguntava cada nit si l’endemà començava. Tampoc ha demanat tornar a l’escola bressol. El darrer dia que hi va anar mentre jo no li podia ni dir a la mestra que m’havia oblidat el berenar perquè estava emocionat, ell entrava tan panxo a l’aula. La cosa es complica quan la meva companya veu les llistes de les classes. No va amb cap dels seus amics. O el que és el mateix no va amb cap fill dels pares amb els que anem. Desconsolada em va enviant els noms de tots els companys de la bressol amb qui no anirà. Després de baixar set pantalles del whatsApp li pregunto si anirà sol. Li dic que comuniqui a direccióque no som una de les dotze famílies a tot Catalunya que han demanat que al seu fill no l’eduquin en català. “Va a la classe B, la dels burros” segueix ella, ara ja amb el comodí de la trucada. “Jo anava a l’A i érem els guais” em comenta mentre em fa saber la dada definitiva “dels que anaven al B només me’n recordo de dos”. Es passa tota la tarda repetint al nano els noms dels nens amb els que compartirà classe. Com que a la majoria no els coneix, s’equivoca de noms quan algú li pregunta, peròmassa preocupat no està. La prova irrefutable que els adults estem carregats de punyetes es produeix el primer dia de classe. Penses que plorarà, que no voldrà entrar, que s’atabalarà amb tanta canalla, però l’has de cridar perquè et vingui a fer un petó perquè troba més interessant la cuineta que hi ha a l’aula que no pas la teva cara de circumstàncies. Que no ho porta bé ho hem confirmat les següents setmanes. Ja no sabem què oferir-li perquèdini amb nosaltresi no a l’escola. Quan aconsegueix quedar-s'hi t’ensenya el tiquet del menjador com si tingués una bossa de gominoles per endrapar. L’adaptació li està costant.
2 min
