Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Anem a dinar fora?

Anar a dinar o a sopar a un restaurant amb una criatura ja no és tan fàcil. Ni relaxant. A l'hora de reservar, no només preguntes si els queda alguna taula. També si deixen fumar, si tenen trona o si se celebra algun bateig, comunió o comiat de solter perquè el teu nano té el son molt fí. En el cas que hi hagi escales, si disposen d'algun cambrer que vagi regularment al gimnàs que et pugui ajudar a pujar el cotxet que tens una contractura a l'esquena que no pots ni posar monedes a la màquina de la zona blava. La taula tampoc és imprescindible. Si hi vas amb un nadó el passaràs mig dinar amunt i avall jugant als autosdexoc embestint amb el cotxet les cadires dels veïns perquè s'adormi. Si no agafa el son i esclata a plorar pots acabar dinant al caixer del costat del restaurant. Emporta't una carmayola per si de cas. Si ja és més gran saludaràs tots els comensals del menjador després que el teu nen ja ho hagi fet per sota les taules. No et posis camisa blanca si no vols que et demanin sal, el setrill o més pa. Si, miraculosament, s'asseu a la trona sense remugar la teva missió es limitarà a què la coberteria es mantingui damunt la taula i a controlar que no posi els dits a les copes de vi dels teus amics o a la paella d'arròs que encara fumeja. Tot plegat mentre endrapes voraçment un entrecot no a la llosa sinó a la pedra després de vint minuts esperan-te que has amanit amb el gaspatxo de primer per veure si baixa millor. Menjar, menjaràs. Sí, potser una mica més fred, però amb tan de moviment faràs la digestió ràpida. La sobretaula tampoc s'allargarà i així arribaràs aviat a casa. Però no et facis il·lusions. Migdiquè?