Petites victòries

Roser de Tienda

Vivim sabent el final de la història

Vivim sabent el final de la història Zoom

Vivim sabent el final de la història

Les nostres tres criatures solen fer-nos un petó de bona nit i se'n van a dormir. Però, de vegades el petit, té ganes de parlar mentre es fica al llit. Jo aprofito aquests moments perquè les millors converses, de vegades passen als peus del llit. ¿A vosaltres també us passa?

-Mamà una cosa... ¿perquè vivim si sabem el final de la història?

-¿Què vols dir amb què sabem el final de la història?

-Doncs que al final sempre ens morim mami. Fem el que fem ens morim al final.

-Bé, sembla que aquest és el tracte fill meu, tenir només un cert temps a la terra.

-Llavors, ¿naixem per morir?

-Suposo que naixem per marcar la diferència mentre vivim.

-¿Suposes o ho saps?

-Bé, això crec que ho sé. Sí sí, ho sé.

-¿I com pots estar segura?

-Perquè tots tenim una petita veu interior, una llum que ens guia a fer alguna cosa amb la nostra vida, sense importar l'edat, el sexe, el moment o el lloc on naixem.

-Vols dir que les coses que fem fàcilment, són les coses que hem de fer?

-No necessàriament. De vegades les coses que ens costen, són les que escollim, perquè superant els reptes que suposen, creixem.

-Però si no sé quant durarà la meva vida, ¿com puc fer plans?    

-Això és perquè penses que la vida és una línia recta, amb un principi i un final. Però si vius pensant que la vida és un cercle, veuràs que la teva idea canvia, perquè el principi i el final s'ajunten i formen un cercle perfecte. Hi ha cercles grans i uns altres més petits, però al final cada persona completa la seva pròpia circumferència.

-No ho entenc, mami.

-El que vull dir, és que cada final és perfecte. No hi ha un temps determinat per a cada vida humana. Vivim una experiència que és la vida. Alguns neixen i moren aviat, aquesta és la seva missió, ser un cercle petitó. Uns altres viuen aquesta mort al seu costat, aquest és el seu aprenentatge... encara que sigui incomprensible, ells han de seguir vivint perquè el seu cercle és més gran.

-¿Com el bebè de la Nana que es va morir després de néixer? La Nana no ho entenia.

-Si... No entenem per què els seus papàs van viure alguna cosa tan trista, però crec que naixem per superar les nostres idees, i convertir-nos en persones que viuen acceptant el que passa, adaptant-nos al que la vida ens porta. Sembla que quan vivim acceptant el que passa, creixem. Encara que no sempre ens agrada.    

-¿Com els cereals de mel que ara ja no m'agraden i prefereixo els de xocolata? ¿També et canvia el gust en la vida?        

-Bé, no et canvia el gust exactament. Diríem, més aviat, que després de passar per alguna cosa, decideixes que et ve més de gust viure una altra cosa, o de diferent manera, encara que de vegades no ho entenguis en aquell moment.

-Però mama cal entendre les coses al moment, si no, ¡vius la vida equivocat!              

-Això és. La vida passa, encara que nosaltres tinguem una altra idea. Per això sempre et dic que pots construir la vida que vulguis, perquè les eleccions que prens són les que et porten al lloc on estàs ara.      

-Jo ara haig de dormir i demà haig d'anar al cole, i això és idea teva, no meva. I si és la meva vida, ¿hauria de poder triar on vaig no?    

-Bé, suposo que sí. Però sembla que només pots pensar a crear la teva pròpia vida quan has viscut un cert temps, i aquest temps has de fer-ho acompanyat de mi i del pare i de les teves germanes, per aprendre bé com es fan les coses.        

-I això, ¿a qui se li ha ocorregut?      

-Doncs no ho sé.      

-Mamà pensa una mica, que tu sempre tens idees.         

-Igual de moment és millor que visquis cada dia feliç, fent el que t'agrada. Així a poc a poc tu també sabràs per a quin propòsit has nascut.

-Mamà jo he nascut per dissenyar bambes, ja ho saps.

-Exacte amor, i segur que ho faràs molt bé. Apaga el llum aviat que demà cal matinar. Bona nit tresor.

-Bona nit mama, fins demà. És guai que parlem ¿oi? Li dic que sí, que és molt guai.

Tanco la porta. I em poso a pensar en tota la conversa enorme que acabo de tenir amb aquesta criatura que m'ha enviat el cel. És cert que cada dia ens aixequem sense pensar i que hi ha molta gent vivint en pilot automàtic. Per a altres persones, viure és una lluita a contracorrent.Cada dia és una frustració més, una batalla més, un repte més. Però, ¿i si no fos així? ¿I si el propòsit de la vida, fos únicament viure-la?

Si com diu el meu fill, sabem el final de la història, ¿és que a això no és suficient per canviar les eleccions que fem? I si som conscients de la temporalitat de la vida, ¿anem a fer alguna cosa sobre aquest tema? ¿Canviaries una mica la teva vida, si saps que facis el que facis no viuràs eternament? ¿Series més afectuós, faries més abraçades, tindries més paciència, series més agraït amb els teus? ¿T'enganyaries menys a tu mateix? Pot ser que tots sapiguem com s'acaba la història. El que no sabem és quan ni com. Llavors, i si provem de viure sense por, a assaborir la vida a cada moment, a fer el que ens agrada i a estar només amb la gent que ens fa feliç. La nostra vida dura amb prou feines un moment, i tots som un cercle perfecte, alguns grans, uns altres més petits, però perfectes, al cap i a la fi.                                        

I tu, ¿t'apuntes a la petita victòria d'aixecar-te cada dia sent autèntic i vivint sense por? Diga'm que sí. Bona nit, bona gent de tot el món.