Petites victòries

Roser de Tienda

Petites victòries

Petites victòries Zoom

Petites victòries

L’altre dia a la presentació del meu segon llibre “Hazte la vida fácil” que ja el trobes a Amazon o la Casa del Libro, els pacients tot veien els meus tres fills em deien ¡Caram cóm han crescut! ¡però si eren uns bebès i mira’ls ara!

Si. El temps passa molt ràpid ¡sobretot quan ets mare de família nombrosa! I al vespre, al arribar a casa, em va arribar al mail, un escrit que és tan maco, que reflexa tant com em sento algunes vegades quan me’ls miro a tots tres, que us el tradueixo perquè crec que a totes us emocionarà tant com a mi. Es d’unamammagreen.com

“El temps és un animal estrany. S'assembla a un gat, fa el que li dóna la gana. Et mira astut i indiferent, es marxa quan li supliques que es quedi i es queda immòbil quan li demanes per favor que es vagi. De vegades et mossega o t'esgarrapa mentre et fa petons. El temps, a poc a poc, m'alliberarà de l'extenuant fatiga, de tenir fills petits. De les nits sense dormir i dels dies sense repòs.

De les mans que sense parar m'agafen, pugen per la meva esquena, o em busquen, sense restriccions ni vacil·lacions. Del pes que omple els meus braços i doblega la meva esquena. De les veus que em criden i no permeten retards, esperes, ni vacil·lacions. El temps em retornarà l'oci buit dels diumenges i les trucades sense interrupcions, el privilegi i la por a la solitud. Alleugerirà, tal vegada, el pes de la responsabilitat que de vegades m'oprimeix el diafragma.

El temps, no obstant això, inexorablement refredarà una altra vegada el meu llit, que ara està càlid de cossos petits i respirs ràpids. Buidarà els ulls dels meus fills, que ara desborden un amor poderós i incontenible.

Llevarà des dels seus llavis el meu nom cridat i cantat, plorat i pronunciat cent, mil vegades al dia. Cancel·larà, a poc a poc o de sobte, la familiaritat de la seva pell amb la meva, la confiança absoluta que ens fa un cos únic. Amb la mateixa olor, acostumats a barrejar els nostres estats d'ànim, l'espai, l'aire que respirem.

Arribaran a separar-nos per sempre el pudor, la vergonya i el prejudici. La consciència adulta de les nostres diferències. Com un riu què excava el seu llit, el temps perillarà la confiança que els seus ulls tenen davant meu, com ser omnipotent. Capaç de parar el vent i calmar el mar. De que sóc capaç d’arreglar lo inarreglable i curar lo incurable. Deixaran de demanar-me ajuda, perquè ja no creuran que jo pugui en cap cas salvar-los. Pararan d'imitar-me, perquè no voldran semblar-se massa a mi. Deixaran de preferir la meva companyia respecte a la dels altres (i ull, això ha de succeir!) Es difuminaran les passions, les rabietes i la gelosia, l'amor i la por. S'apagaran els ressons dels riures i de les cançons, les nanes i els "Una vegada hi havia..." acabaran de ressonar en la foscor.

Amb passar del temps, els meus fills descobriran que tinc molts defectes i, si tinc sort, em perdonaran algun. Savi i cínic, el temps portarà amb si l'oblit. Oblidaran, encara que jo no ho faré. Les pessigolles i els "corre, corre", els petons en les parpelles i els plors que de sobte paren amb una abraçada. Els viatges i els jocs, les caminades i la febre alta. Els balls, els pastissos, les carícies mentre ens adormim a poc a poc.

Els meus fills oblidaran que els he alletat, bressolats durant hores, portat en braços i de la mà. Que els he donat menjar i consolat, aixecat després de cent caigudes. Oblidaran que han dormit sobre el meu pit de dia i de nit, que va haver-hi un temps en què m'han necessitat tant, com l'aire que respiren.

Oblidaran, perquè això és el que fan els fills, perquè això és el que el temps tria. I jo, jo hauré d'aprendre a recordar-ho tot també per a ells, amb tendresa i sense penediment, gratuïtament! I que el temps, astut i indiferent, sigui amable amb aquesta mare que no vol oblidar.”

Quina petita victòria serà si tot plegat conservem una part de la nostra vida personal i professional mentre criem, perquè així la síndrome del niu buit no sigui tot el que ens queda.  Si ens hem dedicat a la criança però també ens guardem un espai per nosaltres, els nostres fills seran independents de nosaltres, però al mateix temps admiraran les nostres victòries com si fossin d’ells, i així el contacte, el caliu i la confiança no es perdrà mai.

Per sort, la criança tribal ens manté junts amb carinyo i admiració mútues. Es clar que ara ja no sóc la mare que els porta de la maneta, no. Ara només sóc la persona que sempre estarà al seu costat passi el que passi tants anys com l’univers em deixi. ¡Nois quin privilegi, estimar-vos!

 ¿I per a tu quina es la teva?