Els pitjors despertars...

Ahir, la Mariona us va donar la seva visió d'ara fa un any...d'un naixement i uns 14 dies que van ser molt durs...i avui, jo, us vull donar un altre punt de vista del mateix...el del pare...

"El 14 de novembre de 2012,la Mariona em va despertar cap a les 5:00 hores del matí i em va dir que tenia contraccions...Com que no tocava...per dia ni per hora...li vaig dir que segurament eren dolors normals d'embaràs i que quan portéssim el Martí a l'escola, ja aniríem al ginecòleg. Però al cap d'una estona em va insistir que el que tenia eren contraccions, i mentre obria els dos ulls lleganyosos vaig pensar que qui millor ho sabria que ella...per tant, vam anar a l'hospital...

D'aquells 14 dies...des de que vam entrar a la clínica amb mitja culpa per deixar el Martí amb l'avi...fins que ens vam endur el Nil,recordo moltes cosetes(és el que té associar records amb emocions, que perduren i queden gravats al nostre cervell)...

...vaig entrar a la panaderia Jorba i em van deixar triar un croissant acabat de fer...

...vaig anar a casa a buscar tots els papers de la mútua de la Mariona...

...vaig plorar d'amagat...de por, fins que no vaig tornar a la clínica...

...vaig tenir molta por quan el metge ens va dir que el Nil havia d'aguantar 24 hores més a dins perquè li maduressin els pulmons i la Mariona seguia amb contraccions...

...vaig tenir molta por quan la Mariona em va dir que s'havia pixat a primera hora de la tarda estirada al llit...

...vaig posar-me molt content quan em van dir queel Nil feia uns 2,500 quilos...

...vaig tornar a tenir por quan la Mariona va parir el Nil a tres quarts de deu i vaig veure la cara de la infermera dient que era molt més petit del que es pensaven...

...vaig estar moltíssim trist cada vegada que anava a la sala de les "capsetes" i veia el Nil allà dins...petitó i aliè al rebombori que havia liat...

...vaig estar molt feliç quan li vaig veure la cara iera tan bonic...

...vaig estar molt emprenyat quan vaig haver-lo de donar d'alta a la mútua, no me'n sortia i m'imaginava la factura de 14 dies d'incubadora...

...vaig tenir una barreja de por i felicitat la primera vegadaque el vaig agafar...

...plorava d'amagat cada nit quan escrivia els primers posts d'aquest blog mentre m'imaginava la Mariona, autèntica heroïna d'aquest conte amb el Nil, donant-li el biberó...

...plorava d'amagat quan anava a veure'lsa la sala de les "capsetes"i el Nil havia vomitat 10 mg dels 15 mg que li donava...

...plorava d'amagat quan deixava el Martí amb els avis sense poder evitar un sentiment de culpa infinit per no poder-me aixecar del llit al matí i veure'l dret al seu bressol amb els braços amunt perquè l'ajudés a sortir...

...i sobretotsobretot sobretot, plorava d'amagat quan cada dia la Mariona arribava a l'habitació...a la mateixa hora...després de que pesessin el Nil a les 6 hores del matí...i veient-li la seva cara plorosa, em deia que el Nil havia tornar a perdre uns quants "infinits per mi" grams...i veia que no em funcionava creuar els dits a dins el llit ni apretar els llavis ni repetir-me: "avui segur que s'ha engreixat"...vaig pensarque potser canviaria les coses pensar en positiu...i al final, ho va fer...

...i aquests despertars des d'aquell llit de clínica em costaran d'oblidar...molt...

...i només me n'oblido quan el Nil es desperta cada dia...braços amunt...i amb una gana que no sóc a temps de posar-li el biberó a la boca mentre vaig per casa amb calçotets i amb un peu empenyo la tumboneta, amb una mà l'agafo a ell i amb l'altre agafo el biberó...quina sort que tinc !!...molta...

P.S. Ara si llegiu totes les paraules en negreta...us sortirà una frase de regal...;)