Quan tens fills, ja siguin un o dos...o més de dos encara que jo, d'això, no en tingui experiència, hi ha una cosa que es troba molt a faltar. És la vida social gastronòmica tal i com es coneixia anteriorment, o el que és el mateix, anar a dinar amb els amics. Te'n recordes que quedaves per dinar, arribaves tranquilament, feies una cerveseta, dinaves i la sobretaula era de les de fer un dinar/sopar... ...però un bon dia, tens fill/s i els dinars segueixen però el temps i la qualitat dedicats al dinar disminueixen d'una manera directament proporcional. O arribes just de temps amb el nen o nens adormits (quan són molt petits) o pitjor, amb els nens desperts!. Dines amb un embut i sense fer gaire soroll per no despertar-los (si has arribat en la primera opció) o dines amb un embut perquè estan plorant o plorant, per exemple. He de dir, que, d'aquesta època ja no me'n recordo gaire, de fet, el Martí i el Nil ja estan a punt de fer 4 i 2 anys, i la problemàtica dels dinars havia (noti's el temps passat del verb) canviat força...
Aquests últims temps, els dinars amb amics s'havien convertit en una odissea (els sopars ja no els explico per si em llegeix algú que està decidint si tenir o no tenir fills), i quan no era un all era una ceba. El que seguia igual era la durada i la qualitat els dinars. Arribaves amb el temps just, però ja potser perquè la samarreta que els havies posat no els agradava i se la canviaven, i les vambes tampoc perquè volien les botes d'aigua. La cerveseta de rigor de quan arribaves al dinar, tant te la podies beure com acabar a sobre teu en un acte de persecució dels teus nens o dels nens cap a tu. I el dinar, doncs, el menjar ràpid de costum perquè, o no tenien gana, o la liaven, o (qualsevol cosa que us passi pel cap serà vàlida). I les sobretaules, eren més aviat sotataules, perquè no duraven més de cinc minuts, i, perquè, literalment, els nens tenen una especial mania a posar-se a sota de les taules...i algunes vegades, amb el típic càstig de: "Sino pareu, marxarem a casa"...no han parat...
Però els temps canvien...i molt...per sort, i allò que, quan tens el primer nen, et penses que durarà tota la vida i que, els dinars s'han acabat de per vida...s'acaba, i comença una nova etapa, la dels dinars...normals!!!!!!
Aquest cap de setmana hem tingut dos dinars d'amics i amigues, amb nens, i, hem pogut fer la cerveseta d'abans de dinar, hem pogut dinar mastegant el menjar més de dues vegades i hem fet sobretaula de les d'"antes"...fins a les 19 hores!!!! Un dinar de terrasseta i un altre de jardinet que semblaven més l'idíl.lic anunci de Casa Tarradellas que la pel.li Psicosi...els anuncis d'Estrella Damm ja queden més lluny, no ens enganyarem, però allunyar-se d'un thriller dramàtic i acostar-se a una comèdia, ja és un pas molt important!!!! Són dinars on, a estones, t'oblides que tens nens (hi ajuda el jardí de casa de l'Esteve i la Gemma i la plastilina de la Laia i el Sergi, tampoc em vull endur tot el mèrit)...i els records de la teva vida A.F. (Abans Fills) tornen al teu cap per uns moments... Són dinars, que també t'ajuden a veure que tens un avantatge competitiu respecte a les noies que estan esperant el seu Èric o el seu Bernat, perquè, tu, per aquí, ja hi has passat...i si has tardat dos anys a recuperar-te, penses que, quant temps d'avantatge que els portes i quina mandra et faria tornar a començar, i que quina bona idea aquella vasectomia, i que, que bonics són el Martí i el Nil, que ja juguen/es piquen junts i, la Mariona i jo, ens podem passar una miqueta amb el vi mentre parlem amb els nostres amics...
La recuperació dels sopars socials amb amics...bé, ja us en parlaré quan els hagi recuperat...ara, mentrestant, vaig a disfrutar veient-los muntar una carrera de cotxes, els dos junts, cinc minuts abans d'anar a dormir...Bona niiiiiiiiiit!!!!!!!
