Personetes Creatives

Enric Bastardas

Jo, ja me n'adono...

em faig gran...

em faig gran Zoom

em faig gran

Jo, ja fa temps que me n’adono que em faig gran. Me’n vaig adonar quan em va començar a caure pèl del cap. Me n’adono ara que ja me’n queda més aviat poc. Com diuen el Martí i el Nil, Les Personetes Creatives, sí que tinc pèl, però molt curt i a darrera, que és un eufemisme per dir que sóc calb. Però són tan “monus” que me’ls menjaria.

Jo, ja me n’adono que passa el temps, quan miro enrera i compto tot el que he viscut. Bo i dolent. Pèrdues i guanys…compensats. Escola, feina, persones. Una mica de tot. I miro enrera i m’encanta. Però m’adono que m’estic fent gran.
Jo, ja me’n adono que, de vegades miro endavant i veig que aquest any, en faig 45. 45. Mare meva. Oh my God que dirien els meus fills. Això són molts anys. La meitat d’una vida estàndar de 90 anys (descomptant la mania de la meva família de morir més joves del normal).
Jo, ja me n’adono que el temps passa volant. Però, sobretot, sobretot, me’n adono des de que van néixer el Martí i el Nil! Aquest any en fan 7 i 5, i jo, encara tinc al cap el dia que va néixer el Martí. Però si farà 7 anys de tot plegat!
Jo, ja me’n adono que acabem de passar Setmana Santa, Caramelles de Súria i que d’aquí a res arribarà l’estiu, cauran les fulles, començarà a fer fred, vindrà Nadal, els Reis, carnestoltes, i ja hi tornarem a ser. No sé què passa, però quan tens fills, el temps, s’accelera, i moltes vegades, l’únic que voldries és aturar-lo. Però no. Any rera any, l’acceleració és major, semblant a la velocitat d’expansió de l’univers (havia de sortir el meu frikisme algun moment, no?). És com si hi hagués una Energia Obscura que provoqués aquesta acceleració temporal.
Jo, ja me n’adono que s’ha de gaudir del present. I, de fet, sempre que puc ho faig. Mindfulness se’n diu d’això ara. Prendre consciència de l’aquí i ara…
Només hi veig un petit problema. Des de que tinc fills, el Martí i el Nil, aquí i ara, passa molt ràpid. Tinc la lleugera sensació que em perdo cosetes. I per compensar aquesta sensació, suposo, vaig començar a escriure el meu blog Les Personetes Creatives aviat farà 5 anys, just quan el Nil era dins la seva capseta de color blau durant 13 dies després de néixer 5 setmanes abans del que tocava. 

Suposo que no vull que s’escapin tots aquests moments viscuts. Tenir-los escrits, dibuixats, infografiats o fotografiats, és una manera de fer durar l’aquí i ara eternament. Nostàlgia se’n diu d’això. I de vegades, només de vegades, secretament, espio els meus posts més antics, per reviure l’aquí i ara que em vaig perdre perquè passava massa ràpid…
Faig trampa. Ho sé. Però m’encanta. Parar el temps no és possible. Immortalitzar-lo amb paraules sí. I aquesta és la meva missió quan vaig decidir escriure el blog. Immortlitzar la infantesa del Martí i del Nil. Per poder-la recordar, just, quan no me’n recordi.