Avui una entrada...que vaig posar a Escampalaboira.cat i que m'agrada tant, que ara la poso al meu blog perquè la pogueu llegir tots i totes qui no hi vau tenir accés...
Imagineu-vos la situació: una habitació d'hospital plena de gent...familiars...amics i de cop, sense avisar...un nadó es posa a plorar! Així, sense demanar permís ni res! I els pares, que ho són per primera vegada, que es poden nerviosos, no saben què fer. Sort n'hi ha de la gent que tenim al voltant, pensen en veu baixa, i que ens ajudaran amb la seva experiència i aixísabrem què li passa al nostre fillet...
- la mare reacciona i pensa que deu tenir gana i s'hi atansa ben a prop. Però el nen que no s'hi vol agafar...
- l'àvia pensa que segur que té fred, i, per tant, el tapa una miqueta. Però el nen segueix plorant...
- els tiets, que ja tenen fills grandets, pensen que quina sort que ja siguin grandets, i que quina mandra els faria tenir un nen o nena ara...menys aquell tiet o tieta que no n'ha pogut tenir i que fa mans i mànigues perquè la llàgrima s'assequi abans de caure...
- l'amic gamberru, aquell que no té nòvia, ni en vol...o potser sí, i que, no sap ni com escapar-se de l'habitació perquè s'estressa només de pensar si alguna vegada decideix posar "seny" o "rauxa"...digueu-ho com volgueu...
- l'infermer o infermera que diu que l'habitació està massa plena i que feu el favor de marxar: "No, tu pare (que és el nom que tindràs a partir d'ara), no cal que marxis!"
- el pediatre, que està tan acostumat a que els nadons plorin, ni se n'ha adonat del merder que hi ha dins de l'habitació, tot i que només hi falten els Germans Marx...
- el pare...el pare, que és patidor de mena, sent el plor del seu fill i pensa: "Mare meva, on m'he fotut, ja s'ha acabat dormir, i mirar la TV, i menjar tranquil, i...i això no es pot aguantar, si es tira tot el dia plorant, a mi m'agafarà un infart i...siusplau Déu Meu (tot i no ser creient), que no s'hagi cagat, que no sé ni posar el bolquer, i el pitjor, ni agafar el nen que em fa por de trencar-lo (són tan petits tots?) i...seguríssim que té aquells còlics "nefrítics" que vaig llegir per Internet i que ploren tot el dia i tota la nit i...seguríssim que no tinc cap més fill, on és l'uròleg perquè em faci una vasectomia d'urgència per depressió parental i...el bucle de pensament pare-fill que plora és infinit fins que el nen no para o rep una "colleja" de la mare"
- i el nadó...el nadó, aliè a tot el que aquells gegants estressats estan pensant, pensa: "I si algú em rasca l'orella, siusplau, que em pica...i jo no sé ni què és una orella, ni què és una mà, ni què és picar, ni què és rascar?????
I de cop el nadó que para de plorar, somriu i tots aquells gegants estressats es calmen...i el papa, tot i seguir estressat, deixa la vasectomia per més endavant, perquè, al final, potser és divertit i tot això de fer de pare!!!
