La dent (el quasi-queixal)...

manresaOstres, avui és un dia especial. Porto molts posts dient que són dies especials, crec. És el que té tenir fills. Cada dia hi ha coses noves. M'estan passant aquesta visió curiosa de la vida. Me l'estan encomanant i jo, la prenc. I m'encanta.

El Martí està a tope. Diumenge se li va començar a moure una dent. Bé, no és ben bé una dent. Ell, que és una mica exagerat (no sé pas de qui ho deu haver tret), diu que és gairebé un queixal perquè, si compta 2 dents a la dreta, ja hi té un queixal. I té raó. Tota la raó. Però és gairebé com dir que si et fas un tallet al dit, estàs a punt de perdre'l perquè si el tallet fos més gran, donaria la volta. I creieu-me que passarà. Algun dia ho dirà. És una de les grandeses del Martí. Aquesta hipèrbole vital en la que viu. És hiperbòlic. Seria la millor definició pel Martí. Una etiqueta (NOTA PEL TERAPEUTA DEL FUTUR: avui l'he etiquetat així, que quedi clar. És 10 d'octubre del 2016).

I així el tenim. Que només beu sucs (de xocolata) i menja coses mooooooooolt toves (ous ferrats i pa bimbo...i para de comptar, ja que m'ha intentat colar el gol que la col i patata no la pot menjar, però hem arribat a la conclusió que és més perquè no li agrada gens que no pas per la textura de la mateixa).

I tots atents, la dent ja està a mig caure, per poder-la guardar i que vinguin els angelets o el Ratoncito Pérez o...a ell li és igual mentre li porti paquets de Pokémon...Il messaggero non e importante...

I amb això m'acomiado per avui. Ja podeu comptar amb el post de la dent caiguda. Jo, mentrestant, dissimulo i espero que vingui la Mariona, que a mi em fa una mica de freseta el tema, i si li cau davant meu, pot ser que em desmaiï...inclús...