Personetes Creatives

Enric Bastardas

Un conte qualsevol...al loro David Lynch!

Aquest post em fa molta il.lusió...una il.lusió especial, perquè el Martí té 3 anys i mig...i perquè a hores d'ara es munta unes històries que farien agafar un infart al mateix David Lynch. Unes històries que les podria musicar en Frank Zappa o els Primus (que m'agraden més), les podria pintar el Dalí i les podria dirigir el David Lynch o el Buñuel tot passant pel Tim Burton amb BSO de Danny Elfman. Unes històries que podrien ser el revers de Community o un episodi infantil de The Twilight Zone dirigit per Henry Selick.

Digueu-me friki...no, de debò, digueu-me friki!!!! S'accepten comentaris de tot tipus!

I, creieu que exagero? Jutgeu vosaltres mateixos/es.Aquest és el primer post escrit pel Martí...bé, l'escric jo, però la història és seva...basada en hechos reales si fos una pel.li de les de diumenge a la tarda, d'aquelles que només tenen principi i final perquè puguis dormir entremig i que els títols solen incloure paraules com "sospechosa" o "mortal"!!!

Us poso en situació. És un dijous qualsevol, tornem de l'escola...el Nil al cotxet menjant galetes i tot el que cau a prop de la seva boca com si fos un forat negre, i el Martí al patinet, bo i dret, m'etziba:

"Papa, a casa he fet una fila d'animalets perquè se'n van d'excursió amb el Nil i amb mi a Sant Benet...saps Papa? (ell provant que interactuï i que deixi de ser un monòleg per passar a ser un diàleg). Anirem d'excursió i allà hi haurà uns inflables del Bob Esponja. I hi haurà animalets i un cocodril que serà d'inflable, eh papa? (Jo ja estava suant Arale style...i si hagués pogut, m'hagués tirat a terra amb un moc penjant del nas). I llavors hi havia un cranc que menjava de tot, arbres i plantes i també era d'inflable. (!!!!!) I llavors hi havia un papa, també d'inflable i jo podia saltar per sobre de tots perquè eren de "groma". (La meva proximitat a un infart cerebral era imminent i la meva dificultat per sentir empatia pel meu fill i utilitzar les meves dots d'escolta activa s'estaven difuminant per moments). I, a més, hi havia uns inflables de vidre (ole tu!). I saps què papa? Que hi havia unes dents de colors que cantaven. Sí, papa, quan obrien la boca cantaven el sol solet i una cançó que no saps" (suposo que ell esperava que preguntés sobre la cançó, però no m'he atrevit...no podia més! I quan ja estava a punt de tallar-me les venes em diu: "I ja està, només això!Què et sembla papa?"Jo, amb amor de pare, m'he mossegat la llengua però dins meu he pensat: "Fill meu, no saps el significat de la paraula només".

I mentre em repetia aquesta frase al cap, he vist la salvació a la llunyania...la porta d'entrada a l'escala de casa: "Martí, vols un suc de xocolata i un pambnocilla?" "Sí, papa..."I tot torna a la normalitat...

Au...supera aquesta David Lynch!!!