Personetes Creatives

enric bastardas

Vides. La vida del Martí i el Nil.

img_0473 Zoom

img_0473

Avui toca el post de Mum's...per a tothom...
Cada vegada més, prenc consciència que part de l'educació com a pare dels meus fills, passa per respectar la seva forma de veure el món, i no tant per ensenyar-los de quina forma veig el món jo.
Crec que, com a pare, estem sobrevalorats. És cert que som importants per als nostres fills. De fet, segurament, en els seus primers anys, som els seus referents. El pare, i la mare. Tots dos. 
El que passa és que m'estic adonant que estic més còmode amb el concepte de pare qüàntic que d'hiper-pare. Ser un observador que no modifiqui la realitat. La realitat dels meus fills. Que juguin sols. No guiats. Que disfrutin. Que es diverteixin. Que aprenguin. Encuriosits. Que s'equivoquin. Que ho tornin a provar. I que, si ho necessiten, que em demanin ajuda. 
Penso que els pares hem de ser un suport per als nostres fills. I prou. Els valors i les creences les traspassem inconscientment, amb els nostres actes. No cal que els diguem res. No cal que els diguem què han i què no han de creure. El que cal és que , nosaltres, siguem congruents amb els nostres valors. Que siguem sincers i homestos amb el que sentim, el que pensem i el que fem. Perquè al cap i a la fi, si estan alineats, les persones del nostre voltant, en general, i els nostres fills, en particular, ens percebran com a persones honestes. I ens creuran. I aprendran a relacionar-se de forma correcta amb les seves emocions.
Cada vegada més, penso que m'agradaria que el Martí i el Nil aprenguessin a ser feliços. A decidir què volen fer amb la seva vida. Que tinguin autoestima. Que tinguin autoeficàcia. Que siguin intel·ligents, emocionalment. Que s'autoconeguin. Que s'agradin. I que sapiguen decidir, ja, des de petits petits, que l'important a la vida és saber que l'important és l'important. És un joc de paraules? Sí i no. Ho és, però per a mi, és la clau de la nostra existència. És el que ens dóna la clau per a ser feliços i fer feliços la gent que tenim al costat.
De fet, m'agradaria acabar el post amb 5 punts. Els que desitjaria que mai, mai, el Martí i el Nil hagin de retreure's. NOTA: Aquests punts són les respostes a la pregunta que Bronnie Ware va fer durant anys a malalts terminals, i que era "Quines coses t'hauria agradat fer a la teva vida i que et penedeixes de no haver fet?"
1- Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva vida i no la vida que els demés esperaven de mi.
2- Tant de bo no hagués treballat tant. 
3- Tant de bo hagués tingut el coratge d'haver expressat els meus sentiments.
4- Tant de bo hagués estat més amb els meus amics.
5- Tant de bo m'hagués permès ser més feliç.
I jo, afegeixo, de la meva collita: "Tant de bo no s'hagin de penedir per no haver fet res d'això". M'agradaria contribuir a la seva felicitat. La del Martí i la del Nil. Tenen tota una vida per davant. Una única vida. Missatge per a tots dos: "Aprofiteu-la, sigueu curiosos, disfruteu i sigueu feliços".
La Mariona, i jo, hi serem sempre, incondicionalment. Forma part de ser pare, i mare. I m'encanta.