Personetes Creatives

Enric Bastardas

Tots som LEGOS...

Us sonen les peces de Lego? Aquell joc de muntar peces quan els nens/es tenen una certa edat i de desmuntar-les quan en tenen menys d'una certa d'edat? Doncs d'això vull parlar avui. Bé, d'això ben bé...no! Com a metàfora...sí...

Aquest dissabte a la tarda vaig tenir el plaer d'assistir a una xerrada sobre el dol que va fer la meva dona, la Mariona...i vaig quedar...flipat! Ja l'havia sentit parlar-ne, però no tres hores seguides...i vaig tenir ben clar que el post d'avui havia de tenir el dol de protagonista...un post seriós...no en faig gaires...però, de tant en tant, m'agrada...

No transcriuré la seva xerrada, però sí que em vaig quedar amb alguns punts que em van impactar molt i que vull compartir amb tots vosaltres. Em va quedar molt clar que hi ha dos tipus de dol. El dol normatiu i el no normatiu.

El normatiu és el dol que prové d'un succés esperat a la nostra vida, que implica una pèrdua i, que tot i ser esperat, la transforma. És una pèrdua que sabem que ens passarà, i que passa a molta gent o a tothom. És la mort d'un avi de 95 anys...és una pèrdua, és dolorosa i tot i així la gent en parla amb certa normalitat. És un canvi de pis...és una ruptura sentimental...és...moltes coses...

El no normatiu prové d'una pèrdua no esperada. Quan passa alguna cosa que no és "normal" o passa a molt poca gent. Són pèrdues més difícils de superar. És la mort d'un fill...d'un pare o mare quan "no toca"...és un accident traumàtic...i és la pèrdua d'un pis...i fins i tot la pèrdua de la feina...I aquí m'aturo.

Les crisis no són immòbils. I les crisis normatives poden passar a ser no normatives (p.e. fa 100 anys era normal que algun nadó es morís al part o de ben petit i ara no ho és). Això fa que successos que abans feien el dol una mica més fàcil, ara el fan molt més difícil. I, també, crisis no normatives passen a ser normatives (p.e. la pèrdua d'un pis o d'una feina fa 50 anys passava molt poques vegades, i ara passa molt sovint). Les crisis no normatives provoquen molt de dolor i de patiment, però si seguim així i es converteixen en successos habituals, acabaran provocant dols menys dolorosos, amb el risc de normalitzar tant la situació que ens costi lluitar contra aquests fets en veure'ls tan habituals.

Voldria anar a parar a un tipus de dol, que és el desautoritzat, i que és, principalment, el dol que no deixem passar als nens. Com a acte d'amor que fem, perquè no pateixin, els evitem els successos traumàtics i l'únic que aconseguim és enquistar una situació que pot acabar provocant un dol patològic i que no puguin superar la situació ja que és possible que els quedi amagat i no surti fins més endavant quan menys ens ho esperem...M'agradaria recordar que els nens tenen una capacitat de resiliència enorme (capacitat de sobreposar-se a situacions molt difícils amb certa facilitat). Hi ha molta gent que confón la resiliència amb passar per la situació com si res...i no...la persona resilent s'enfronta a la situació i en fa el dol amb més facilitat que una altra persona...però el fa! I els nens ho fan!! I no dubteu que ells noten si a nosaltres ens passa alguna cosa i estem tristos (una cara trista no es pot dissimular amb unes paraules alegres...creieu-me!). Més val que els expliquem la raó abans que la seva fantasia els pugui fer arribar a conclusions equivocades...

Com he dit abans, la pèrdua de feina necessita un període de dol, i més la pèrdua d'un negoci on hi has posat l'ànima durant molts anys i que finalment no ha pogut tirar endavant després de molt d'esforç, diners i treball. Això li ha passat a un bon amic, i que no dubti que estem aquí per qualsevol cosa que necessiti...

I per acabar...una frase de la Mariona...genial..."hi ha gent que arriba tard a desmuntar-se" amb totes les conseqüències que això pot comportar...

...jo n'era un d'ells...vaig passar per uns quants successos no normatius en poc espai de temps...i creient-me més resilent del que realment era...vaig arribar tard a desmuntar-me...

Per sort, vaig conèixer la Mariona, i em va ajudar a desmuntar-me. Ella en sap molt d'això, però per sort meva, encara en sap més de tornar a muntar, i em va ajudar a fer una torre ben alta...i forta...és especial...no li agrairé mai prou...Hi ha gent que sap muntar peces i hi ha gent que sap muntar ànimes...i jo l'he trobat...

Tots som LEGOS...no ho creieu així?