Parlar d'educació està de moda (per sort!)

Cada inici de curs torna el debat de l’educació dels nostres fills i filles. Que si escola pública o privada, o concertada. Que si treballar per projecte, que si escola lliure, que si escola “a la antigua usanza”, que si…tot el que us vingui al cap! I em sembla bé tot el debat que porti a millorar la felicitat de les generacions que pugen…

Des del meu punt de vista d’objectiu general, crec que tota educació, reglada i/o no reglada, hauria de respondre a la pregunta: “Estem ajudant els nens i nenes a ser feliços?” “Els ajudarà el sistema educatiu a viure la vida que volen, amb respecte cap a tothom (ells inclosos!)?” “Algun dia es podran preguntar si viuen la vida que realment volen viure i podran contestar que sí sense dubtar-ho?”…

La meva visió personal i esbiaixada per les meves creences és que, cada dia hauríem de preguntar als nostres fills i filles, quan tornen de l’escola (la que sigui), si estan contents, si s’ho han passat bé, si tenen ganes de tornar a l’escola l’endemà, i, sobretot sobretot (manies meves): “Martí, Nil, teniu ganes d’aprendre més?”. Aquesta és la clau per a mi; escoles que fomentin la curiositat, natural, dels nens i nenes i que anem perdent amb els anys quan ens fem adults i ens fan deixar de jugar per començar a estudiar i treballar, de forma molt seriosa, això sí!

ATENCIÓN, PREGUNTA: Sabeu quina és la cara de seriós o seriosa (la que ens fan, o feien posar, a classe i a la feina)? Doncs, poseu-vos davant d’un mirall, poseu cara de seriosos i serioses i els demaneu als vostres fills i filles que us diguin quina emoció els transmeteu. Quedareu parats! I és que les persones tenim l’habilitat de somriure i fer una feina excel·lent. Tot a l’hora! De debò, proveu-ho!

Jo, com a docent i formador, em sembla que tinc la obligació moral de transmetre aquestes ganes, motivació, il·lusió, o diga-ho com vulguis, perquè mantinguem la curiositat viva fins que ens morim (com a mínim!).