Personetes Creatives

Enric Bastardas

La Llegenda de l’Assassí Jordi (el Dia dels Difunts)

Que sí, que sí, que tots i totes sabem com es va acabar la llegenda de Sant Jordi. Que Sant Jordi va matar el drac després de travessar el carrer, que la princesa va salvar i que el drac va caure escalabrat. I van ser molt feliços i van menjar anissos. Bé, van ser molt feliços…tots?

...(Mentrestant a Cal Drac)…

Diumenge 23 d’abril d’algun any poc concret…14:30 hores…

Els pares del Drac estaven a casa llegint el diari. Típic diumenge a Cal Drac. Els dos escarxofats al sofà mentre repassen la pàgina de successos. Que si un veí ha cremat la casa després d’estornudar. Que si l’altre ha tingut un accident de cotxe perquè amb aquelles mans tan petites no arriba al volant (sí, és el que penseu, és un Tyranosaurus Rex i no és un drac, és un dinosaure, però els meus fills li diuen drac també, i el conte és meu i em prenc les llicències que calguin). Després repassen la cartellera de cinema, i no es decideixen si anar a l’estrena del drama carcerari “Dragones y Mazmorras” o al documental basat en fets reals “Bola de Drac”. El que deia, el típic diumenge draguià…draguístic…o com cony es digui!

El nen ha sortit a buscar “humà” per menjar, perquè és molt típic del diumenge. Vé a ser el tortell dels Dracs. Però es van començar a preocupar perquè el nen, trigava més del normal.

“Hi deu haver cua” van pensar els pares. Típic.

Però al cap d’una hora van trucar al timbre de la porta. Els dos, van saltar del sofà, i van trencar el sostre del cop (feien les cases massa baixes aquests dracs). Van anar corrents cap a la porta i la van obrir. Van quedar glaçats. Allà mateix, davant seu, hi havia dos Dracs d’Esquadra. No podia ser cap bona notícia.

-És Cal Drac?- va preguntar el Drac d’Esquadra

-Sí…no en fem la pinta, de color verd amb escates i traient foc pels queixals?

-Bé, me n’havia d’assegurar. Tinc una mala notícia. El seu fill ha estat assassinat fa mitja hora mentre estava comprant “humà”. N’ha vingut un, anomenat Jordi, amb molt males pintes, ha travessat el carrer, li ha clavat una llança…i el seu fill ha caigut escalabrat…

-Deixi’m dir-li Sr. Drac d’Esquadra, que tal com m’ho explica, sembla una cançó, però això seria un altre tema…

Els pares del Drac van caure a terra, enfonsats. No es podien creure que el seu fill hagués estat assassinat a mans d’un “humà”…

-I, a més, de la sang del seu fill, n’ha sortit una rosa i el Jordi li ha regalat a la princesa. O sigui que a més d’assassinat o draguicidi, s’haurà d’enfrontar a càrrecs per robatori…no pateixin que el trobarem…

I els Dracs d’Esquadra es van allunyar mentre els pares del Drac ploraven i ploraven desconsolats. Tant van plorar que se’ls va mullar tot el foc que tenien guardat. I des d’aquell dia, els dracs ja no treuen foc pels queixals. Algun humà encara ho fa. Jo, de vegades, per exemple.

I així és com va començar la Llegenda de l’Assassí Jordi. No tots els contes tenen un final feliç. Depèn de la perspectiva, oi?

PS: els pares del Drac em demanen si podem tenir una mica de respecte i deixar de celebrar tan efusivament la mort del seu fill. Que dissimulem. Que per ells, el 23 d’abril, és el Dia dels Difunts.

Pels “humans”, Feliç Dia de Sant Jordi!