Personetes Creatives

Enric Bastardas

Engrunes de 2015...

Com cada any, com el "Día de la Marmota", arriba el 31 de desembre i tot són resums i bons propòsits per l'any següent. I com cada any, alguns es duran a terme i altres no. Quedaran només com a somnis. D'aquells que anem perpetuant any rere any. Que si ens volem aprimar, anar al gimnàs, sortir a córrer, deixar de fumar i altres clàssics del 31 de desmbre i l'1 de gener. I no em malinterpreteu, està molt bé que ens els posem. Avui llegia al diari que només pel fet de pensar que assoleixo alguns d'aquests objectius, el meu cervell ja segrega endorfines, que em fan sentir bé. I això està bé. Però és una trampa. Si ja em sento bé pel fet de pensar que aconsegueixo l'objectiu, és possible que ja no faci res per aconseguir-lo. I m'acabo resignant (que no acceptant). I el 31 de desembre del 2016, amb la tristesa de no haver aconseguit l'objectiu, el torno a posar a la llista. La de sempre...

...i jo, que vaig aconseguint els meus objectius, en tinc un que em persegueix cada any. Com el "Día de la Marmota". El de ser millor pare. I el poso en minúscules perquè si el poso en majúscules m'espanto. I no es tracta de guanyar el premi a "Pare de l'Any" (que estaria bé que hi fos...o no...), però m'adono que segueixo fent algunes coses que quan me les miro amb perspectiva, no m'agraden. I, llavors, veig pares que fan el mateix que jo, i en comptes de pensar: "Mira aquest també ho fa"...m'entristeixo.

Veig pares que criden els seus fills.

Veig pares que els miren amb ràbia.

Veig pares que no tracten prou bé els seus fills.

Veig pares que fan pagar els seus fills les seves carències.

Veig pares que, després, miren els seus fills amb molt d'amor i que els sap greu el que ha passat fa una estona.

Veig pares que s'abracen amb els seus fills i els diuen que els estimen molt i que els sap molt de greu haver aixecat la veu, potser perquè no havien endeçat les joguines o no els feien cas quan estaven fent el ruc.

Veig pares sobrepassats per dos nens amb ganes de menjar-se el món. Amb piles de bateria eterna (maleïda xocolata!).

Veig pares que em miren amb cara de: "Si haguessin vingut amb un manual d'instruccions, això seria molt més fàcil"

I em veig a mi. Massa vegades. I aquest és el meu propòsit pel 2016. Ser millor pare. Deixar de fer aquestes coses. I canviar-les per una veu dolça, una mirada d'amor. I que no m'hagi de penedir mai més de males paraules i mals gestos. I que no els hagi de demanar perdó mai més amb llàgrimes als ulls. I canviar-les totes per "t'estimos" i abraçades.

Veig pares. De vegades veig pares. He desenvolupat la visió de pare. La visió de cuidar els meus fills. He canviat les ulleres. I les altres, van desparèixer. Ja no existeix la visió de no-pare. Ja no puc escoltar cançons sense pensar en ells. La meva llista de Spotify no seria complerta sino sortís Dàmaris Gelabert o el Club Super3. Les butxaques de les jaquetes ja no serien les meves sino estessin plenes de galetes Tostarica trinxades o amb l'ala d'aquell drac que havíem perdut i que havia suposat una hora de plors. O anar a buscar el kleenex per treure'm els mocs, i només tenir-ne d'usats pels mocs del Martí!. O aquells trossets de salsitxeta freds que em menjo per no llençar a les escombraries. De debò, quan desenvolupes visió de pare, ja no la pots deixar mai...per sort...encara que, de vegades pot ser estressant. Estic aquí escrivint l'últim post de l'any 2015, del que només queden engrunes, i quan entro al web, em surt el missatge d'"acceptar les galetes" i no em puc treure del cap el Nil menjant les seves galetes assegut al sofà mirant la Peppa Pig, i tot envoltat d'engrunes, tal com si fos el Monstre de les Galetes...

...el que us deia...Visió de pare...lers ulleres que m'he comprat per sempre...Feliç 2016...per tothom i, en especial, per les meves Personetes Creatives, la Mariona, el Martí i el Nil. Que us estimo molt, carai! Més que molt! Remolt!