Doble post...doble somriure

Com ja va sent tradició al meu blog, el dia 14 de novembre toca doble post. És un post, però són 2. Són dues personetes, la Mariona i el Nil, que comparteixen dia de naixement (per decisió unilateral del Nil tot i els vots en contra de la Mariona i meus), i que, per tant, comparteixen moltes altres cosetes. El post...no és compartit. Bé, sí que és compartit, però no ho és. Bàsicament faig 2 posts en 1. La foto sí que serà compartida. D'un regal de la Family Bastardas-Gonzàlez. El meu germà i la meva cunyada. Amb tot l'amor.

Quién da más!!!!!!!!

El somriure de la Mariona...

Mireu, la Mariona té moltes característiques que la identifiquen, moltes...i cadascú qui la coneix, me'n podria dir una d'específica. Però, crec que no m'equivoco si us dic que n'hi ha una amb la que tothom hi estarà d'acord. És única. Encomanadissa. És part de la seva identitat. De fet, és perfecta. És el seu somriure...

...màgic...enèrgic...alegre...eufòric...únic...EL SOMRIURE...

Ara fa un temps, aquest somriure era més apagadot, menys sovint, menys identificatiu...i era una llàstima. És un Patrimoni dela Humanitat i no es podia perdre. Però bé, des de fa uns dies cap aquí, aquest somriure, ha tornat. Cada vegada amb més força. Com el de fa anys. Aquell somriure que enamora. Aquella energia que s'encomana. Torna a ser aquí. I es nota. Fa pessigolles. Molt a dintre. I les pessigolles molen.

De vegades hem de prendre decisions difícils. De fet, sempre són difícils, per això se'n diuen decisions. De vegades aquestes decisions costen. Es dilaten. Però arriba un dia que la decisió es prèn. I s'allibera alguna cosa. Surt alguna angoixa. I surt en forma de somriure...

...el somriure és la màxima expressió de la Mariona. I l'ha tornat a alliberar. Ja podeu començar a tremolar quan us la trobeu. Us farà pessigolles. Us ho juro.

Per molts anys. Feliços 39. Sembles el Nil!!!! No et podies esperar als 40 per canviar...ho has hagut de fer un any abans. I ara què farem als 40?? No m'ho diguis, ja em sorprendràs! I jo que me n'alegro moltíssim. Per tu. Per mi. I pel món, en general.

T'estimo, somriguis o no somriguis, però és que el somriure et queda tan bé...

El somriure del Nil...

Mireu (aix...que començo igual!!!!!). A veure, la característica més específica del Nil és que va al seu rollu. La Mariona ja ho diu: "El Nil sembla un gat, sempre va a la seva". I així és. Havia de néixer el 20 de desembre (com l'àvia Dolors) i va decidir néixer el 14 de novembre. Al seu rollu! Havia de ser el protagonista del dia. Es va convertir en un regal inesperat, sorpresiu que ens va deixar amb un ai al cor a tots els del voltant, en especial, la Mariona, jo i el Martí.

Quan la gent el veu, em diuen, que s'assembla bastant a mi (per sort, perquè el Martí va perdre els meus gens en algun moment de la seva vida entre els 6 i els 7 mesos. Casum l'olla!). Però jo, que el tinc més a prop, m'adono que té moltes coses de la Mariona. Moltes. No em faré pesat, o, no em faré més pesat. Però sí que m'agradaria destacar-ne una per sobre de tot. És el somriure...

...no és que tinguin el mateix somriure, però sí que el defineix. De fet, ell l'ha tret de l'última de Harry Potter i n'hi diu "La sonrisa de Voldemort". Fa por. És graciosa. Però la clava. Se l'ha fet seu. És el somriure del Nil...és la cara de Nil...no sé definir-la. Bé, de fet, no cal definir-la, és la seva cara. M'encanta. Cara de Nil. Cara de nen de 4 anys, però crec que a dins seu hi ha un homenet. No sé perquè, però sembla que hi té més vida de la que porta vivint. És una sensació. De vegades sembla que ja estigui de tornada d'algunes coses. Mare de Déu Senyor, que patirem...o que bé que ho passare...o una mica de tot plegat!!!!!

...i sí, és veritat que sembla un gatet. A estones esquerpot. A estones gamarús. A estones capquadrat (tot això em sona una miqueta a mi ara que hi penso...). Però moltes estones, sobretot quan sóc assegut al sofà, em posa el cap al pit i em diu "papiiiiiiiiiii, t'estimo mogollon, mogolloníssim"....I moltes estones, quan m'adormo al seu costat em diu: "Papiiiiiiiii, la mà, dóna'm la mà" (des de petit petit quan més ens necessita demana la mà per adormir-se)....I moltes estones...no acabaria mai...el Nil...és el Nil...i l'estimo mogollon, mogolloníssim, encara que avui a les 2 de la matinada confabulés amb el Martí per venir a dormir al llit dels papis...i jo...que tenia ganes de dormir, i que la Mariona dormís bé, l'he aturat a mig passadís (Martí inclòs) i els he dit que avui, de llit de papis res, que tornessin cap a l'habitació i que jo m'estiraria una estona al seu costat. Amb una manteta. I amb la mà agafada, of course. Fins a les 3 de la matinada...