Personetes Creatives

Enric Bastardas

Caps de setmana...dels pares...i prou...

Després de demanar vacances de les vacances...aquest cap de setmana he/hem pogut gaudir d'un cap de setmana “ambsense" nens i que m'ha servit per veure les coses des d'una altra perspectiva...

...ha estat com una relevació...com veure les coses des de l'altre costat del mirall...com l'Alícia…ha estat un exercici d’empatia amb els altres pares i mares del món però barrejat amb una mirada una mica (o molt) de “aquest finde em puc posar ulleres de sol sense por que me les trenquin els animals dels meus fills i vosaltres no podeu” (NOTA: encara que us sembli una tonteria, els pares i mares entendreu aquests petits plaers de la vida…).

...primer de tot, un cap de setmana de cel.lebració...6 anys de la grandíssima festa "Let's Play Festival" aka Casament de la Mariona i l'Enric (cliqueu aquest enllaç si voleu escoltar la cançó que vam fer servir pel ball del casament, i no és un vals...), un 6 de setembre de 2008...i quan dic de cel.lebració, és de cel.lebració…amb fórmula i tot: Nens amb àvia=pares fent de novios!!!!

Un cap de setmana de retrobament, amb un mateix, amb la parella, amb la Mariona i l'Enric com a persones...no com a pares/mares del Martí i el Nil...i de retrobaments amb el sentiment de trobar-los a faltar (llegiu el meu últim post si voleu saber de què va això...).

Perquè sí! Els he trobat a faltar...a estones...a estones sí i a estones no...i com que la Mariona i jo ja som pare i mare...per sempre, ara veiem el món d'una altra manera...i quan ets pare o mare i no tens els fills amb tu, sols mirar els fills dels altres i t'adones que no ets l'únic que...

...estàs sopant i deixes l'hamburguesa a mig menjar perquè el teu fill ha decidit pujar de peus a la trona mentre canta graciosament, o això es pensa ell...

...estàs, també a mig sopar, i t'has d'aixecar (en aquest cas, la mare) perquè un dels dos ha decidit tenir caca (perquè estic seguríssim que ho decideixen!) i l'altre l'ha volgut acompanyar en un atac d'empatia...i mentrestant l'altra part de la parella fa un glop de cervesa (calenta) d'aquells que et fan somriure perquè finalment has tingut dos minuts per tu sol...

...ets comprant a la botiga i entre mirada i mirada a la teva dona que s'emprova la roba, has de control.lar i/o renyar els teus fills que no s'escapin i/o trenquin res de la botiga...

...vas caminant pel carrer fent zig-zag, amunt i avall, a dreta i esquerra, frenant i arrencant, perquè els teus fills han decidit que, si bé la línia recta és la més curta entre dos punts, és, també, la més avorrida...

...esbronca els seus fills perquè no et foten ni putu cas quan els dius que s'estiguin quiets...

...i després de tot això, encara et sorprens entrant a botigues de nens pensant que que bé que els quedaria aquell pijama de lleó o comprant una capsa plena de 150 xupa-xups i esperant veure'ls la cara que faran quan arribin a casa...

P.S. De totes maneres i, en un càstig semi-diví, avui hem dinat en una pizzeria al costat d'una taula on un nen amb l'edat i el (mal) caracter del nostre petit Nil, ens ha fet recordar perquè normalment mengem sense mastegar quan anem a un restaurant...i perquè ens hem passat (necessitat) el cap de setmana...solets...la Mariona i jo…

...moltes gràcies per aguantar-me aquests 6 anys...i que en siguin molts més...t'estimo infinit!