Personetes Creatives

Enric Bastardas

Bodegones imposibles de ayer y hoy...

Arriba un moment...quan tens nens...que les coses apareixen i desapareixen com per art de màgia. Tant se val el que sigui...les coses deixen de tenir un lloc natural, o, almenys, un lloc natural pels progenitors, i passen a tenir un lloc natural per les nostres personetes creatives...

Se'm va acudir el post fa dos dies,quan em vaig trobar un raspall de dents i un pot d'aquells de donar color a les sabates a sobre del portàtil...i, de cop, la inspiració divina, i vaig pensar: "això sembla un bodegó! Però no un bodegó normal i corrent, era més aviat un bodegó "buñuelià", "dalinià",...i quan acabi el post ja us diré qui en va ser l'autor...Són situacions, seguint amb adjectius típics, "kafkianes", inclús, "davidlynchianes",...

Perquè, és clar, quan tens dos nens imaginatius...com tots...agafen joguines seves...d'altri...i coses que no són joguines, que els solen agradar més i que són, per exemple, iPhones, iPads, claus de casa, carteres i altres artilugis gairebé indispensables pel dia a dia...i de cop desapareixen...

Llavors és quan en un exercici d'empatia amb els teus fillsamb una barreja de memòria fotogràfica i amb un afegit de dots detectivesquesa l'estil Poirot o Mrs. Marple, has de deduir on ha anat a parar aquell objecte...Si el nen és prou gran i té ganes de dir-t'ho, li demanes i ja està, però és que, normalment, o és massa petit o té massa ganes de jugar com per prendre't seriosament encara que estiguis emprenyadíssim pel fet que no trobes les claus del cotxe (que solen anar juntes amb les de casa)...

Per tant, comences...a veure, si és el Martí, provaré de pensar com ell, una persona extremadament ordenada (segons el seu cap...és clar) i amb ganes de fer sempre files i dibuixos amb tot el que troba. Llavors és quan comences a rememorar quan va ser l'últim moment que vas veure l'objecte en qüestió i el teu fill en qüestió, i si estaven junts a la mateixa habitació...i comences a buscar, fent el que creus que ell faria...i a base de conèixer-lo, et fas familiar amb el seu "modus operandi" i descobreixes petits objectes a llocs inverossímils,els anomenats "bodegons impossibles": una fila de pinces d'estendre la roba perfectament recta a la finestra...un suc de préssec buit a sobre del pom d'una porta de sortir al balcó...una filera d'animalets a sota del teu llit i que has detectat perquè veies com sortia la trompa de l'elefant...i t'acabes fent teva la frase del Xavier Guix..."sino lo creo no lo veo"(feu la prova amb la foto que encapçala el post d'avui!) perquè sino obres la ment, t'asseguro que no trobaries mai res!!!. Cal anar en compte també alhora d'engegar i obrir electrodomèstics, perquè poden aparèixer clicks al microones, al forn, a la nevera, al rebost...o tots els colors i retoladors perfectament amagats a sota del llençol del seu germà...que deu haver posat allà per convertir el Nil en faquir...

I llavors arriba el cas difícil, el Nil, 15 mesos, impossible de treure-li on ha posat les maleïdes claus o la maleïda sabata, i has d'empatitzar amb un marrec que no sap parlar i fer servir totes les lleis físiques que se t'acudeixin,per calcular la força amb la qual pot haver tirar unes claus(NOTA: les claus són aquell objecte que només apareixen, siguin de casa o del cotxe, quan ja n'has fet una còpia...llavors, per art de màgia, apareixen a algun lloc que juraries que ja has buscat abans!) i et poses als seus llocs habituals i calcules cap a on ho pot haver tirat per buscar-les. I et veus estirat per tota la casa, emprenyat perquè no les trobes, i sorprès perquè surten, joguines abandonades, trossets de pa, de galeta, aquelles maleïdes piles que et vas tornar boig buscant fa uns dies, mitjons, alguna samarreta, el comandament a distància refotudament petit de l'Apple TV i altres objectes inertes,...

I et preguntes perquè tenen aquesta mania de tirar tot el que passa per les seves mans, ja sigui una TV com va fer el Martí, o el projector, com ha fet el Nil, per no ser menys, tot i que, de moment funciona...i el projector també...

I et preguntes perquè aquesta mania d'amagar-ho tot, i que fa que la sabata perduda del Nil aparegui dins la capsa dels colors del Martí (me'n ric del Cluedo...si vols jugar a detectius...tingues fills!)...

I t'acabes preguntant com van aparèixer el raspall de dents i el líquid aquell de les sabates a sobre del portàtil...

Doncs perquè ho havia deixat allà la Mariona...i aquí és on entren en jocels "bodegons impossibles" signats pels progenitors despistats i/o estressatsi que fa que quan hi ha coses de major importància com poden ser les necessitats dels nostres fills, deixem el que portem a la mà al primer lloc que podem...i que, per trobar-les haguem de recordar on érem quan el Martí i el Nil ens van cridar, i resar que no fos al vàter o rentant plats o posant la rentadora....perquè algun dia...soc capaç de rentar l'iPhone o de tirar l'iPad pel vàter...som pares i mares...i, de vegades, estem fatal...no?