Sí, avui estic decidit a fer-vos una confidència. Un secret meu. Una part de la meva identitat que no sabeu...segur...perquè no es veu a simple vista. Us hi heu de fixar molt perquè sino segur que se us passa de llarg.
Perquè jo...sóc calb! Sí, encara que no us ho cregueu...sóc calb...amb totes les lletres i amb cap pèl...
Jo tenia cabells (i estic segur que molts pares que em llegiu, encara en teniu, i els tindreu fins al final, més blancs, més grisos...però els conservereu; però d'altres estareu com jo o estareu en procés, perquè no és el mateix QUEDAR-SE CALB que SER CALB. Per mi és molt pitjor el procés que el resultat...).
Jo tenia cabells, però resulta que cada estiu, amb tota la bona fe, em posava crema solar al front sense mirar-me al mirall i tornava a casa amb un centímetre ben vermell (la meva pell és defectuosa, d'estil entre nòrdic-iniestístic-transparent). I cada any la línia vermella era més ampla, per tant, no era conscient que,o els cabells em començaven més enrere, o em queien els ulls, que també podia ser, però estadísticament era poc probable...
Cada any, la meva superfície corporal susceptible de posar-se morena era més elevada...digueu-me optimista. El que és cert és que el front cada any era més ample i les incipients entrades que tenia, començaven a ser sortides, i la predicció llunyana de la meva perruquera de :" Tu tens el cabell molt gruixut i el teu germà si que es quedarà calb però tu no", va ser errònia.
Un altre dels moments claus que t'adones que perds el cabell és quan veus el calb de la foto i resulta que ets tu!!!! (NOTA: segueixo pensant que les fotos m'"encalveixen").I a més, a totes les colles hi ha l'amic calb...i a la meva...sóc jo l'amic calb!!!
Els primers dubtes que et passen pel cap quan et quedes calb són preguntes tan trascendentals com: "Quan he de deixar el xampú H & S anticaspa i passar-me a sabó estàndar o pastilla de sabó, si molt m'apures". Que crec que un dia em va parlar la caspa i em va dir: "Mira que jo marxo perquè no hi tinc pèl, ja no hi faig res aquí...tu mateix però no et gastis els calers...".Els polls dels meus fills també fa temps que passen de llarg del meu capi se'n van tot patinant cap a altres caps familiars més peluts...
Quan tens fills, t'adones que el temps passa de pressa perquè creixen molt ràpid, i, en el meu cas, tinc una relació inversament proporcional entre el creixement dels meus fills i el creixement dels meus cabells...
Però no tot és dolent! Només faltaria. Quan els meu fills em pugen a sobre de les espatlles no em poden tibar els cabells, cosa que sí que fan a la seva mare, a jutjar pels crits que sento de vegades i les mates de pèl que porten entre els dits...Això sí, les orelles també serveixen per agafar-se i no caure, i és que hi ha vegades que no sé si cauran ells o les meves orelles...
I a més és molt net...el Martí em treu fàcilment les engrunes de croissant que m'hi tira...o els trossets de pambimbo amb nocilla, i que sa mare, quan arriba a casa s'ha de rentar el cap per treure-se'ls, perquè sino, en dos dies s'hi podria muntar un forn de pa!
A més a més ja no em puc quedar calb...ja ho sóc, i les bromes ja no em fan cap mena d'efecte, tinc respostes per a tothom. Al principi em deien, per compassió, que estigués tranquil perquè el front ample denotava intel.ligència. D'acord,però a hores d'ara Einstein seria un aprenent al meu costati no és així, segueixo sense poder entendre del tot la seva Teoria Especial de la Relativitat...i la General, per descomptat...
El Martí, amb la seva innocència, em diu: "Papa, no tens cabells" i quan veu la meva cara, ho canvia per "Papa, tens poquets cabells". Perquè llavors vé quan l'amenaço que si la genètica fa el seu curs, ell es quedarà igual que jo d'aquí a uns anys, però el miro, i és un nen meitat persona i meitat arbust, amb un "pelazo" morè i gruixut, que me'n ric dels clicks de Playmobil (o Famobil pels de la meva era)...Al Martí no li rentem els cabells, li canviem la perruca sencera com si fos el Click Martí...
Gràcies a...(poseu una deïtat o altre element) el Martí crec que ha heretat el Gen del Pèl (que no sé quin és) de la seva mare...tot i que amb el Nil, ja no hi posaria la mà al foc...el seu cabell ja són figues d'un altre paner...
I ja és hora que tots els calbs sortim de l'armari i ho declarem amb orgull: "Sabeu què? Sóc calb!" (I per darrera creuo els dits i reso perquè segueixin sortint famosos ben rapats i encara estigui de moda)...els meus inútils intents hipsters de deixar-me barba ja serien motiu per fer un altre post...sembla ser que el dia que repartien el pèl, vaig arribar tard...em devia quedar adormit mentre em repartien el nas...
