Personetes Creatives

Enric Bastardas

Avui, l'iPhone té una altra butxaca...

Avui, l'iPhone té una altra butxaca. Doncs sí. El Martí i el Nil han estat de colònies, junts, tan junts que es van asseure de costat a l'autocar, quan cada dia, per anar a l'escola van separats. Suposo que ho notaven. Marxaven 2 dies (una nit) i el Martí ajuda el Nil a cordar-se el cinturó, amb la mala sort que li enganxa un dit; i tot el que el Nil no plora perquè se'n va dos dies, ho plora perquè té mal a la mà. I m'ho ensenya pel vidre. I fa peneta. I el Martí li toca la cara. I el Nil s'emprenya. Fins aquí tot normal.

I l'autocar desapareix, i tots dos se'n van. Dos dies. I es nota. I el Martí no sap si dos dies vol dir que els hem d'anar a buscar el dimecres o el dijous. Però jo, el tranquilitzo dient-li que no pateixi, que el dia que toqui, jo seré allà. I així va ser. El dimecres els vaig pujar a buscar a l'escola. I sí. Ens van trobar a faltar, a la Mariona i a mi. Només arribar em van abraçar. El Martí feia una cara rara. Tenia el llavi tallat pel fred, una mica inflat, i no podia somriure gaire, tal i com si s'hagués posat Botox (suposo...). El Nil va venir corrents i se'm va tirar a sobre: "Papi, papi" anava cridant, i em posava les sabates brutes a sobre dels pantalons negres (error de pare primerenc que ja no hauria de cometre). I jo em deixava. I el Martí em feia petons. I vam anar a buscar les bosses, més grosses que ells, i els sacs (Maleït Decathlon! Tots els nens i nens amb el mateix sac. Sort que la Mariona els hi va posar els noms!). I vam anar cap a casa. A buscar la Mariona. La mama. La mami.

Vam jugar. Vam sopar; al menjador mirant la tele, és clar, feia "molts" dies que no ens vèiem. Van acabar de sopar. Vaig recollir un munt d'arrosset basmati de terra (que petit que és el malparit!). I el Nil es va adormir tot just abans de les 21 hores al sofà, previ avís de paraula i un cop fet el pipi corresponent per iniciativa pròpia (s'està fent gran...molt gran...). I el Martí i jo al sofà, jugant al mateix joc de l'iPad. Cadascú amb el seu. Però ell volia jugar al mateix que jo. I em posava el cap a l'espatlla. I em deia que m'estimava molt.

I quan és l'hora, ens n'anem a dormir. El Nil, com un sac, el poso al llit i el Martí i jo ens estirem a mirar Caillou. I em va explicar cosetes de les colònies. I em va avisar que si es despertava a mitjanit, vindria al nostre llit. I li vaig dir que em semblava bé, però que quan arribés, ens abracés. I quan està a punt d'adormir-se, li dic que marxo cap al sofà, arriba (re-arriba) la Mariona i la crida perquè hi vagi. I s'estan fent confidències mare-fill, fill-mare durant, ben bé, mitja hora. I la Mariona surt amb un somriure a la boca.

Sí...els hem trobat a faltar. És el que té tenir fills...

I avui, abans d'agafar l'autocar cap a l'escola, el Martí em diu que li faci molts petons a la mà perquè se'ls guardarà a la butxaca i així en tindrà per tot el dia. I em diu: "Papa, jo també te'n faig perquè te'ls guardis". I jo, que no em puc resisitir, obro la mà. Me l'omple de petons i me'ls guardo a la butxaca on guardo l'iPhone i que duia buida en aquell moment. Els deixo a tots dos a l'autocar. Em somriuen pel vidre i em diuen adéu.

Jo, entro al cotxe, agafo l'iPhone, i quan me l'anava a guardar a la butxaca, tinc l'extranya sensació que no m'hi cap. Que la butxaca està plena. És clar que ho està. Està plena dels petons del Martí. I canvio l'iPhone de butxaca. I agafo un dels seus petons. I em guardo la resta per després. Avui, l'iPhone té una altra butxaca.