El passat cap de setmana vaig assistir a una formació sobre dols, pèrdues i separacions organitzat per l'Institut de la Infància. Un dels companys va explicar una anècdota que m'ha fet reflexionar i que vull compartir amb vosaltres: Una vegada estava en un taller de primera infància on hi van pares i mares amb els seus fills des de que són nadons fins que tenen uns cinc o sis anys. D'entre totes les famílies hi havia una que la formaven un psiquiatre, la seva esposa psicòloga i la seva filla Valentina. Van estar venint als tallers durant molt de temps, compartint estones de joc i experiències amb altres persones. En una de les nostres converses em van explicar que ells evitaven explicar-li a la nena contes on hi sortís algun personatge "terrible i malvat" com pot ser la bruixa, el llop, els monstres, els fantasmes, els ogres... ja que tenien la convicció que si així ho feien, evitarien que la petita Valentina tingués un trauma. Els anys van anar passant i tot i que seguien venint i participaven activament de les activitats, aquelles en les que narràvem històries de personatges "obscurs" ells no hi venien. Quan la menuda tenia uns 4 anys va succeir quelcom que els va deixar sense paraules. Una nit, la Valentina es va despertar de cop, plorant i cridant desesperada que vinguessin els seus pares a la seva habitació. Després de l'ensurt inicial tots dos van anar a consolar la petita. Què passa Valentina? Has tingut un malson? Mama, mama tinc por del que hi ha sota el meu llit. Deia mentre plorava. Sota el teu llit? Què hi ha sota el llit bonica? Mira-ho! Hi ha un trauma Després d'escoltar la història, he estat pensant molt sobre les pors dels nens, sobre el patiment i el dolor que els volem evitar, sobre quin paper tenim com a pares en aquest procés i si val la pena amagar-losel dolori el patiment. O si pel contrari, cal preparar-los per saber gestionar les emocions que se'ls despertaran de viure experiències difícils. Què en penseu vosaltres? També podeu trobar-nos a www.sompares.com
2 min
