Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall López

Una història de càstig real

Avui m'agradaria començar amb una anècdota que vaig viure amb l'administració pública.

Jo estava tramitant uns papers en els quals havia de presentar el meu currículum, formació, etc.. L'home que ho gestionava de sobte aixeca la vista dels fulls i comença la conversa "Així que tu ets psicòloga? "Et sap greu que et faci una pregunta?"

Comença a relatar-me que té dues filles bessones de 6 anys i que fa un any la seva cunyada ha tingut una altra nena que acaba de fer 12 mesos. La seva preocupació estava en que veia maneres d'educar (d'enfocar el càstig i la penalització molt diferents) i que el feien dubtar. Per posar un exemple m'explicava que la seva cunyada mai renyava a la nena, que la deixava triar la seva roba, no l'obligava a acabar-se el plat del menjar... i que quan parlava amb ella per "instruir-la" en com havia d'actuar amb la seva filla ella només li responia que no creia amb el càstig.

"Com creus que hauria de fer-ho?" li pregunto. I llavors em relata una anècdota que va passar quan les bessones tenien 3 anyets. Havien vingut tots els cosins a visitar-los i havien decidit portar-los a passar la tarda a un "xiqui parc". Les nenes estaven il·lusionadíssimes i a més molt nervioses. Quan va ser l'hora de preparar-se el pare li va donar els mitjons de fil a una de les petites. Ella però va agafar uns més gruixuts d'hivern i li digué al seu pare que que volia posar-se aquests. I vet aquí l'inici del conflicte! El pare li explica que no pot posar-se els d'hivern perquè estan a ple mes d'Agost, fa molta calor i ha de posar-se els finets que ha triat ell.

noticia_18552_normal.jpg Zoom

noticia_18552_normal.jpg

La nena, però, no està gens convençuda de l'argumentació paternal i segueix insistint en que vol els altres mitjons.

Comença la discussió fins que el pare li deixa anar un ultimàtum "tria els que vulguis, però si et poses els d'hivern no aniràs al xiqui parc i et quedaràs castigada a casa".

La intenció d'ell era que "baixés del burro" i que entrés en raó agafant els mitjots d'estiu, però la nena no va desistir. Ella volia els gruixuts!

Què vas acabar fent? li pregunto. No podia fer res. Havia de mantenir-me fort. Jo vaig marxar amb l'altre bessona al xiqui parc i la meva dona va quedar-se a casa amb l'altra castigada. En aquell moment em sentia malament per ella, perquè només feia que plorar i plorar però ara amb el temps penso que li va anar molt bé aprendre aquesta lliçó.

És una història que de ben segur no us deixa indiferents.

El càstig en els fills és quelcom que ens preocupa, ens angoixa i ens crea emocions ambivalents. Per una banda volem mostrar el nostre caràcter fort i imposar respecte i per altres no estem segur de com, quan ni quin és el càstig correcte.

De fet es barreja el càstig amb el concepte de posar límits perquè els fills no se'ns transformin en personetes tiranes en pocs anys.

QUÈ HAGUÉSSIU FET VOSALTRES?

US HEU TROBAT EN UNA SITUACIÓ SIMILAR?

M'agradaria molt sentir la vostra opinió. Per la propera entrada al blog voldria parlar del càstig i saber una miqueta més com ho viviu a casa.