Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall López

Quan el fill que desitgem no és el que tenim

Sovint escolto a pares dir aquelles frases de m'agradaria que...

-No fos tan mogut

-Fos més petoner amb tothom

-Que no s'enfadés per "tot"

-Que dormís tota la nit sense despertar-se

-Que treies millors notes

-Que s'assemblés més a... (germana, cosina,amiga...)

-Que fos més tranquil

I un llarg etcètera.

padre.jpg Zoom

padre.jpg

Des del moment de l'embaràs es generen expectatives constants sobre un ideal de fill que per pura estadística és gairebé impossible que s'acompleixin totes. La paternitat i maternitat és un camí llarg de moltes alegries però també de deccepcions, d'expectatives no satisfetes, de desitjos abocats sobre els fills que molts cops no es fan realitat.

Tenir un fill és acceptar-lo tal i com és, no forçar un caràcter o unes característiques impròpies d'ell o que el fan anar contra la seva naturalesa.

Lògicament hi ha una part innata (genèticament parlant) i una d'adquirida mitjançant l'entorn i els models d'imitació del voltant que conjuntament van formant la personalitat de cada persona. Així doncs, d'igual manera que hi ha nens més alts, més baixos, amb un color de pell més fosc o més clar, amb el cabell més rinxolat o més llis, també n'hi ha que són més moguts o més calmats, més petoners o més tímids, que els agrada més jugar amb altres persones o que prefereixen fer-ho sols...

I el que és important com a pares és que acceptem aquesta naturalesa, que els mostrem respecte pel seu propi tarannà. El nostre imaginari de fill perfecte no existeix, hi haurà coses que ens agradaran més i altres que no tant però siguin quines siguin en conjunt totes formen el nostre menut.