Molts pares amb els quals parlo, no només en l'àmbit professional, sinó també del dia a dia, em pregunten el mateix: "Hi ha alguna manera que em facin cas a la primera?" Durant molt temps he estat donant la mateixa resposta (molt teòrica per cert) sobre la manera en com comuniquem el que volem d'ells, que tinguem en compte que a vegades no ens escolten, vigilem el to en què els parlem, conceptes molt clars i definits... etc. Tot i això, ara penso que el que realment m'interessa no és saber COM els diuen les coses que volen que facin els nens sinó PERQUÈ és important per ells. Sovint els adults desitgem en els fills qualitats totalment diferents de les que voldrem quan siguin adults. Volem nens i nenes "sumisses, fàcils, dòcils" que no ens "acabin la paciència", que no "es plantegin les nostres decisions o ordres" però si volem tot això i eduquem en aquest sentit també hem de ser conscients que estem tallant en moltes ocasions el seu esperit crític, la seva personalitat pròpia i perseverança. Quan siguin adolescents voldrem joves decidits, segurs de si mateixos, que no es deixin portar pels altres, que no facin el que els manen només per por al rebuig... Fixeu-vos com som de contradictoris! Educar és cultivar. Sembrar en la infància el que voldrem recollir a l'adultesa i joventut. Treballem per educar petits que sàpiguen que se'ls valora la seva opinió i esperit critic, que ens agrada que es preguntin el perquè de les coses i que no siguin conformistes amb la primera resposta, menuts que sentin que tenen suport i amorINCODICIONAL dels seus pares pensin el que pensin i siguin com siguin. Eduquem en respecte respectant-los a ells els primers. També podeu trobar-nos a www.sompares.com
2 min
