Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall

Transsexualitat, moral i altres bajanades

Ahir escoltava l’entrevista que en Jordi Basté feia a l’actor Nacho Vidal. En Nacho parlava com a pare de la seva filla Violeta. Una nena que va néixer amb penis. I que sempre ha sabut que era nena. Els seus pares han escoltat la Violeta, l’han respectat i l’han entès i han decidit que el fet que hagi nascut amb penis no té perquè marcar una vida per ella que no vol ni sent. No té perquè seguir vivint ni vestint com a un nen.

En els darrers anys hi ha hagut altres famílies de repercussió mediàtica que han viscut també aquest procés. Un procés que cal dir que ha de ser dur, impactant i ple de dubtes i pors. Els que som pares i mares vivim amb una inquietud permanent de desitjar que els nostres fills no ho passin malament, que siguin feliços, que no els facin mal. La realitat és que quan un d’ells et planteja un repte com aquest, una situació que se surt de les opcions més tradicionals, més freqüents s’ha de sentir una situació de vertigen interior increïble per la por de que la societat li faci passar malament, que se’n burlin i l’excloguin.

M’entristeix profundament que algú pugui qüestionar i criticar amb un to de superioritat moral la decisió d’aquests pares. La felicitat d’un nen hauria de ser la prioritat essencial de qualsevol pare i mare. Més enllà dels nostres valors morals o religiosos. No estem parlant d’un caprici temporal d’un vailet. No és que s’hagi encaparrat a voler ser una nena per cridar l’atenció o per qualsevol altre bajanada que pensem els adults, vol ser nena perquè ho és. És així de senzill.

Com a pares hauríem de ser capaços de transmetre als nostres fills el valor del respecte cap als altres.

L’any 1952 es va publicar per primera vegada el DSM. Un manual que pels psicòlegs equivaldria a un diccionari on es recullen i defineixen els diferents criteris diagnòstics dels diferents trastorns. Actualment ja tenim el DSM-V després de revisions i actualitzacions al llarg d’aquests anys. Si comparéssim el primer DSM amb el que utilitzem avui veuríem que hi ha molts trastorns que han evolucionat. Que en un inici es consideraven patologies  situacions que ara sabem que no ho són.

Tots aquests “experts” que citen estudis “científics” on parlen de la transsexualitat com una patologia m’agradaria demanar-los que reflexionessin. Més enllà de jutjar hauríem d’intentar veure quina és la millor manera d’ajudar a un menut transsexual.

No conec cap nen que pugui arribar a ser feliç si se l’obliga a ser una persona que no és.

També podeu trobar-nos a www.sompares.com , Fb i Twitter.