Sisplau etiqueta-me'l!

En les professions mèdiques, en general, hi sol haver un moment en el que un cop analitzats els símptomes i valorant els resultats esdevé el diagnòstic. És a dir la nomenclatura amb la que et resumeixen el que et passa. En el món de la psicologia també hi ha instruments que ens ajudena elaborar un diagnòstic. Els manuals que s'utilitzen amb més freqüència són DSM-IV (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders) i el CIE 10 aquest últim el recomanat per l'OMS. Tot i això hi ha un munt defactors que poden afectar al benestar de l'estat emocional de les persones i per les quals no hi ha una catalogació. Els últims temps hi ha hagut un BOOM de diagnòstics de TDHA en infants (en molts casos des del meu punt de vista no gaire ben valorats) el que ha provocat una coloquialitat del terme que fa que qualsevol persona es vegi amb cor d'etiquetar els nens. El mateix succeeix amb la dislèxia, trastorn de l'espectre autista, etc... Saber què li passa a un menut no és fàcil. A vegades tot i tenir proves diagnòstiques i valoracions objectives hi ha diversitat de criteris entre els professionals i a més cal tenir en compte que a vegades poden anar canviant a mesura que el petit creix i es modifica el seu entorn. Hi ha famílies però que sembla que tinguin una necessitat vital de que algú els digui el "nom" d'allò que li passa al seu fill. Com si això solucionés la situació en si. Un nom diagnòstic pot ser en ocasions,més un handicap que altra cosa, ja que hi ha llavors una tendència a no seguir valorant l'evolució d'aquest menut. Com si tota la feina important ja s'hagués fet. Etiquetar és important? Penso que més que el nom en si, és important entendre què vol dir, les repercussions que té, i com es pot recolzar el petit i el seu entorn. Hi ha patologies que estan perfectament estudiades, catalogades i analitzades però d'altres que tot just ara comencem a entendre. No tothom està preparat per assimilar determinades notícies. Estaríem preparats nosaltres per a què algú ens digués que el nostre fill té autisme, per exemple? Ens ho diguin o no el nostre menut seguirà sent com és, es seguirà comportant de la mateixa manera... qui canvia o millora la qualitat de vida no és el NOM DIAGNÒSTIC sinó com nosaltres entenem aquesta persona, com la recolzem i com l'ajudem a créixer amb les seves peculiaritats.