Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall López

L'home del sac...

Fa un parell de dies era amb la meva filla al parc.

Mentre estàvem amunt i avall va passar una mare pel costat, a fora de les tanques del recinte. El seu fill li va demanar d'anar-hi i la dona sense pensar-s'ho dues vegades li digué: No podem anar ara, que quan es fa fosc ve l'home del sac! El petit no va gosar dir res més i es va conformar amb l'argumentació de la mare.

Són d'aquestes situacions en les que em cal mossegar-me la llengua ben fort per no dir res fora de lloc.

Cap als tres anys els menuts comencen a sentir pors. Por a la foscor, als monstres, als animals, als pallassos... sol ser un procés transitori en el qual el seu desenvolupament cognitiu els mostra perills no controlables per ells. El que em sobta moltíssim però és que siguem els propis pares els que els inflem el cap de més pors.

noticia_18552_normal.jpg Zoom

noticia_18552_normal.jpg

Se que és difícil i poc "agradable" patir una "rabieta" quan ens cal dir que no a determinades peticions dels fills però hauríem de plantejar-nos si és necessari recórrer a amenaçar-los amb la por.

Jugar amb l'existència de pors falses només ens durà problemes d'inseguretat gens beneficiosos pels menuts.

Ensenyem-los els perills reals de la vida i no els fem agafar més por de la necessària.Prou de dir-los que si no es porta bé vindrà la bruixa per endur-se'ls, un llop se'ls menjarà o apareixerà un monstre de l'armari... per un cop siguem "ADULTS"