Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall López

Fluff... o els ninots que són pares

Fa uns dies vaig coneixer el projecte de dos joves psicòlegs madrilenys i la seva aportació a les joguines i la infància.

La idea es basa en uns ninots de pelux que a més de la part lúdica també se'ls atribueix la capacitat de poder ajudar als menuts a superar certes "dificultats".

De moment hi ha quatre models diferents:

1. Culito Rana: serà útil per ajudar alpetitdavant les seves inseguretats relacionades amb el dolor. Li podrà acompanyar en aquells llocs o moments en els quals senti por a fer-se mal o que li facin mal.

2. Gamberro: serà útil per ajudar al nen davant les seves inseguretats relacionades amb les correccions i normes. Li podrà acompanyar quan hagi de complir diferents normes i límits, li servirà d'eina amb el qual aprendre i recordar noves conductes, amb el qual relaxar-se i disminuir la seva activació, entre altres ajudes.

3 i 4. Edredóni Colchón: serà útil per ajudar al nen davant les seves inseguretats relacionades amb les pors durant la nit. Encara que això no vol dir que no puguis dur a terme diferents pautes durant el dia per ensenyar-li a superar aquests temors tan comuns en la infància.

fluff4.jpg Zoom

fluff4.jpg

Els ninots van acompanyats d'una explicació de com utilitzar-los per a "ensenyar" als nens a no tenir por o no tenir enrrabiades. Plantegen exercicis, activitats... I finalment el que es pretén és que el nen pugui estar acompanyat del pelux per a superar les mencionades dificultats.

Com a projecte emprenedor ho trobo fantàstic però per a que sigui igual de bo per a ajudar com a recolzament psicològic per al desenvolupament dels menuts haig de dir que depén de l'us que en facin els adults.

Des del meu punt de vista el màrketing està equivocat. A qui haurien d'ajudar aquests ninots és alsPARES perquè els nens no necessiten ninots per deixar de tenir por a qui necessitenés als seus pares.

A vegades als pares els costa comunicar-se amb els seus fills, explica'ls algunes situacions i poden utilitzar joguines per a que siguin la seva "veu" de cara als nens. Allò que no"saben" com dir per veu pròpia ho diran els ninos. Tot i això, el perillestà en creure que aquests originals peluxos són (burdes) imitacions dels pares. Em sembla mentida com som capaços de gastar-nos els calers en ninots quan el que volen i necessiten els nostres fills per a superar les pors i les inseguretats som els seus pares. La idea d'aquestes joguines és que siguin un "vehicle" de comunicació entre pares i fills per a explica'ls que no han de tenir por al metge o a anar a dormir, que no han d'enfadar-se... però jo em pregunto "Perquè necessitem un ninot per a explicar les coses?" No seria més fàcil que els expliquem el que passa al seu voltant a través d'ells mateixos, de com senten i viuen les coses, que siguem nosaltres els que els acompanyem en els moments difícils, que els ajudem a tranquilitzar-se, a canalitzar les seves emocions negatives, a oferir-los models de com portar una situació difícil...

Sovint em plantejo el perqué ens compliquem tant la vida buscant el COM dir les coses, dient "mitges" veritats, amagant la situació, parlant per veu dels ninots enlloc de per veu nostra... potser hauriem de reflexionar sobre QUI té realment la dificultat o la por de dir el que passa... potser som nosaltres els que tenim més por que els menuts?

Quan els nens tenen por d'anar al metge el que els calma és que la seva mare sigui allà amb ells i un ninot per bonic i suau que sigui, per mésexercicis que haguem practicat a casa no tindrà mai el mateix efecte.

Deixem les joguines per jugar, per imaginar, per gaudir junts per simbolitzar... no per fer de pares.

Font de la notícia i fotografies: http://www.fluff.es/ff/