Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall López

Consoles endemoniades

Reconec que mai he estat gaire interessada en consoles i videojocs, de fet, ja de menuda em costava entendre què tenien aquests “artilugis” per atraure tantes i tantes hores d’amics i familiars.

Avui, però, ja no parlo des de la perspectiva més personal, sinó des de la tristor i estupor de la consulta. És increïble, comprovar la quantitat de temps que dediquen els nens a aquests aparells, i no només el temps sinó les repercussions que això provoca.

Veig nens DEPENDENTS, enganxats com si d’una addicció es tractés. Monotemàtics i amb molt poquetes motivacions més al seu dia a dia que jugar, jugar i jugar.

Em preocupa i molt. No només parlo d’adolescents (que tot i que és un hàbit força generalitzat, segueixo pensant que no hauríem de normalitzar-ho) sinó de nens molt menuts, de 3 o 4 anys en endavant. Perquè tot comença aquí, quan són petits.

Un nen no et demanarà de jugar a cap videojoc si abans no li has ensenyat tu. Puc fer un exercici d’empatia i posar-me en la pell d’alguns pares, que per nostàlgia pròpia, els hi fa una gràcia especial ensenyar a jugar als seus fills a aquells jocs que ells juguen o jugaven. En una espècie de diàleg no verbal, de compartir interessos i moments plegats. Però no hauria de fer-nos perdre la perspectiva! Nosaltres som els adults i al igual que hi ha certs continguts o dibuixos que regulem que no mirin perquè no són adequats per la seva edat, també hauríem de tenir el mateix criteri alhora de parlar de videojocs.

No hi ha cap justificació per deixar jugar a nens petits a jocs de lluites i de morts, CAP. Perquè no els aporta CAP benefici. I podeu pensar que sóc escrupolosa, exagerada i una suma de qualificatius més, però el que fa aquests tipus de diversió és ensenyar a normalitzar la violència i l’agressió com a solució per la resolució de conflictes.

Els nens han de compartir estones d’oci amb els pares i no davant de televisors i videoconsoles que els fan de cangurs.

Reflexionem i actuem en conseqüència. Estem envoltats de tecnologia, molt útil en alguns aspectes però que cada cop ens allunya més i més de les relacions directes, del contacte i del diàleg, de la comunicació amb la família.

M’entristeix veure menuts amb problemes d’angoixa i crisis d’ansietat, enrabiats amb el món i amb els pares fins a límits insospitats només pel fet de no poder emportar-se la PLAY de vacances. Disposats a renunciar a uns dies fora en família només per quedar-se jugant a casa. I encara m’entristeix més veure pares permissius amb aquest fet, que per tal d’evitar una frustració i una enrabiada al nen cedeixen i ho permeten.

Aprenguem a regular, a posar límits i normes d’ús. A valorar primer, si cal aquest tipus d’entreteniment a la nostra llar, i si la resposta és si, tornem a repensar quina és la tria del joc, què aporta i que resta.

Hem de posar fre. Tot el que fem en la infància ens suma a l’adolescència, tot.

També podeu trobar-nos a www.sompares.com, Facebook i Twitter.