Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall

Càstigs, conseqüències, límits i normes són el mateix?

La resposta és clara: NO SÓN EL MATEIX. I quan parlem de criança encara menys.

Una de les consultes més freqüents al centre de psicologia és quan venen pares esgotats emocionalment per buscar solucions a les rebequeries dels seus petits.

Quan valorem i preguntem què passa hi ha un denominador comú en tots ells i és haver passat mesos i mesos provant diferents tècniques entre si, recursos que troben per internet, que els han recomanat o llegit però que cap funciona.

El que hem de tenir clar és que cada nen és diferent i per tant abans d’aplicar qualsevol recurs més o menys “pedagògic” cal conèixer com és aquest petit i sobretot què ens està volent dir darrera d’aquest comportament.

És possible criar un nen sense castigar-lo mai, però no sense que sàpiga quins límits té.

Posar límits no ha d’estar associat a autoritat, ni crits ni mal rollo. Un límit és saber fins on es pot arribar. I saber també que traspassar-lo té una conseqüència.

Posar un límit es pot fer amb tota la dolços i fermesa del món alhora.

El que succeeix és que molt cops confonem conceptes.

Castigar no és efectiu per a modificar un comportament de manera respectuosa i efectiva. Per posar un exemple, si al arribar a casa me n’adono que el meu fill de 3 anys s’ha dedicat a pintar la paret de la seva habitació amb retoladors permanents el més probable és que molt adults tinguin una reacció de ràbia explosiva i que per tant el primer que surt per la seva boca sigui un càstig impulsiu, sense consens comú amb l’altre progenitor, sense valorar què li vull ensenyar al vailet amb aquesta reacció meva... de l’estil “no tornaré a comprar-te colors en la vida! Mira que has fet, et quedaràs sense platja dues setmanes senceres! Ni gelats! Ni fira ni res!”

I això és el que hem de frenar. No serveix de res dir això a aquest nen. De res absolutament. Primer perquè estic convençudíssima que de gelats i fira en seguirà tenint, perquè l’estiu és molt llarg i també perquè després d’aquesta enrabiada inicial, la majoria de pares, al cap d’uns dies ni se’n recorden del que van dir que farien. I aquest és el primer error: “amenaçar” amb coses que no faré ni acompliré. Segon error: aquest càstig és massa llarg en el temps i per tant difícil d’acomplir. Tercer error: No té cap relació l’amenaça amb el “mal” que ha fet el nen de pintar. Quart error: quan el meu to és de ràbia impulsiva, l’únic aprenentatge que consolida el nen és quan s’està enfadat amb algú es pot cridar i dir el que es vulgui.

I tot això és el que caracteritza un càstig. La impulsivitat, la poca planificació, el to abusiu i poc realista.

Posar conseqüències és diferent. La gràcies està detectar quins comportaments recurrents volem millorar del nostre fill i amb planificació, i abans que succeeixin de nou, parlar amb ell i explicar què passarà si ho fa i també què passarà si no ho fa. Per posar un exemple molt simple: si la conducta que vull canviar és que es renti les dents sempre després de sopar, no haig d’esperar-me a que arribi el vespre i veure que no ho fa i emprenyar-me... si no, ser un adult RACIONAL i abans que succeeixi la situació dir-li: “saps que rentar-se les dents és important. A partir d’aquesta nit hem d’aconseguir rentar-nos-les després de sopar cada vespre. La mare t’ho recordarà. En quan ho facis ens estirarem al llit una estona i llegirem aquest conte que tan t’agrada però si no ho fas quan la mama t’ho recorda, i triguem massa, aquesta nit no hi haurà conte.”

I aquí si és quan el nen sap que té dos camins. I que depèn de quin esculli hi trobarà una conseqüència o una altra. I l’empoderem! Perquè no anirà reaccionant en funció de crits ni amenaces sinó en base a coses que sap que pot perdre o guanyar però depenen d’ell.

Això si, fermesa sempre. Si aquest vespre, tot i recordar-li, no es vol rentar les dents, segur que segur que no hi ha d’haver conte...

També podeu seguir-nos a www.sompares.com, Fb i twitter.