Pedra, paper, tisora

Manualitats i activitats pels més petits

0

Els fills que no tindrem

Ningú tenim un fill perfecte, tan és com ens l’imaginem al nostre cap, encara que pensem que no som exigents o que no transmetem un ideal de fill és mentida. Ho fem amb paraules, amb mirades, pensaments o gestos. Tots els pares i mares tenim una idea preconcebuda de com volem que siguin i es comportin els nostres nens, i no passa res. Ells també tenen un prototip de pares que no acomplim al 100%. Recordo quan estava embarassada que sovint feia volar la meva imaginació per intentar endevinar com seria ser mare. M’acariciava la panxa, li parlava, li explicava tot allò que sentia i com era el...
0

Transsexualitat, moral i altres bajanades

Ahir escoltava l’entrevista que en Jordi Basté feia a l’actor Nacho Vidal. En Nacho parlava com a pare de la seva filla Violeta. Una nena que va néixer amb penis. I que sempre ha sabut que era nena. Els seus pares han escoltat la Violeta, l’han respectat i l’han entès i han decidit que el fet que hagi nascut amb penis no té perquè marcar una vida per ella que no vol ni sent. No té perquè seguir vivint ni vestint com a un nen. En els darrers anys hi ha hagut altres famílies de repercussió mediàtica que han viscut també aquest procés. Un procés que cal dir que ha de ser dur, impactant i ple...
0

La por de no fer res

Dies de bogeria, màgia, retrobaments, emocions contingudes, nostàlgia, nervis i per fi d’aquí un parell de dies retornem a la rutina petits i grans. I precisament d’això m’agradaria parlar avui, de si els menuts necessiten rutines i pautes. Els nens són imprevisibles, flexibles, sorprenents, creatius, vius, intensos… i tota aquesta essència xoca frontalment amb el que els “experts” ens diuen que han de ser: pacients, previsibles, tranquils, capaços de contenir emocions, submisos, obedients, puntuals... Durant molt temps hi ha hagut gairebé un consens absolut sobre la necessitat imperativa...
0

Les mans del papa

El meu pare té unes mans grans. De petita recordo que em fascinaven. Eren grosses i càlides alhora. M’agafava i em feia sentir petita i protegida, com si dins d’aquelles mans no pogués passar-me cap mal. Són unes mans de treballar sempre i de fer-ho moltes hores. Estic segura que si li preguntés pensaria que no ha estat amb nosaltres tot el temps que ha volgut per la feina, però si m’ho preguntessin a mi discrepo molt d’aquesta sensació. Perquè el papa sempre ha estat aquí, o almenys m’ho fa sentir així. Recordo com m’alçava a l’aire de ben petita i em deixava anar, on durant uns 3...
0

Sobre prínceps que ploren i princeses que lluiten

L’ONU va reconèixer el dia 8 de Març com a dia Internacional de la dona l l’any 1977. Sembla mentida que tot i ser a l’any 2016 encara hi hagi una discriminació tant evident de la dona vers l’home. Ens cal educació en majúscules en aquest aspecte, educació a les nenes i també als nens. Els pares tenim un paper clau. Pensem per un moment en quins estereotips estan veient els nostres fills a casa. Qui fa les tasques domèstiques? Qui s’encarrega de comprar, rentar la roba, planxar, netejar? Com ens parlem entre nosaltres com a parella? Quins límits com a dona poso? Deixo que em cridin?...
0

Consoles endemoniades

Reconec que mai he estat gaire interessada en consoles i videojocs, de fet, ja de menuda em costava entendre què tenien aquests “artilugis” per atraure tantes i tantes hores d’amics i familiars. Avui, però, ja no parlo des de la perspectiva més personal, sinó des de la tristor i estupor de la consulta. És increïble, comprovar la quantitat de temps que dediquen els nens a aquests aparells, i no només el temps sinó les repercussions que això provoca. Veig nens DEPENDENTS, enganxats com si d’una addicció es tractés. Monotemàtics i amb molt poquetes motivacions més al seu dia a dia que...
0

El fill misteriós

Treballar amb infants té implícit treballar també amb els pares d'aquests menuts. Això és un fet inherent, inseparable i que ens suma una varietat de factors a tenir en compte. Sovint, parlant amb altres companys de professió, mestres o educadors hi ha una constant que ens inquieta i es repeteix que és el desconeixement dels propis fills. M'explico millor. Nens solidaris, respectuosos, atents, companys dels seus companys, amb ganes d'aprendre i escoltar, col·laboradors a l'escola semblen transformar-se amb éssers d'un altre planeta al travessar la porta de casa. Cridares, dictatorials,...
0

Que bé que t'enfades!

La Clara surt de l'escola. La seva mare l'espera a la porta com cada tarda, amb ganes de veure-la, abraçar-la, saber com li ha anat el dia... però la Clara no fa bona cara. Surt de morros. -Què passa? -No res. Què hi ha de berenar? -Però Clara, explica què passa, per què surts així? -Res mama, ja t'ho he dit! -Res no, que no veus la cara que portes?! Ja t'has enfadat? Segur que és per una ximpleria. Si és que tens un caràcter filla... No m'estranya que tinguis tan pocs amics... -Però tu que sabràs si en tinc o no d'amics! -Se més del que et penses xata, que per això sóc ta mare!...
0

Extraescolars: obligació o plaer?

Ja hem començat el curs. Ja hi ha horaris, rutines, obligacions i rellotges. Més enllà de l'escola però hi ha moltes famílies que també estan immerses en la cerca d'activitats extraescolars. Aquests dies parlant amb pares i mares però tinc la sensació que s'ha perdut una mica "l'esperit" d'aquestes. Perquè apuntem al nostre fill a activitats fora de l'escola? Hi ha persones que respondran perquè s'ho passi bé, perquè aprengui o perquè faci nous amics, conegui coses diferents... i totes són respostes respectables i vàlides. Al cap i a la fi, cada família té un criteri propi pel que fa...
0

Fer cas a la primera...

Molts pares amb els quals parlo, no només en l'àmbit professional, sinó també del dia a dia, em pregunten el mateix: "Hi ha alguna manera que em facin cas a la primera?" Durant molt temps he estat donant la mateixa resposta (molt teòrica per cert) sobre la manera en com comuniquem el que volem d'ells, que tinguem en compte que a vegades no ens escolten, vigilem el to en què els parlem, conceptes molt clars i definits... etc. Tot i això, ara penso que el que realment m'interessa no és saber COM els diuen les coses que volen que facin els nens sinó PERQUÈ és important per ells. Sovint...

Meritxell Almirall López

Meritxell Almirall López

Sóc llicenciada en psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i diplomada en Gestió de Persones per EADA.

He adquirit formació especialitzada en un postgrau en atenció precoç, prevenció, diagnòstic i tractament en la infància reconegut per l’Associació Catalana d’Atenció Precoç (ACAP) i també m'he format com a Assessora de Lactància Materna a la Federació Espanyola d’Associacions pro lactància Materna (FEDALMA).

Sóc educadora de Massatge Infantil per l’Associació Espanyola de Massatge Infantil (AEMI) formació reconeguda per la Generalitat de Catalunya.

Tinc formació específica a l’Aula d’Estudis Socials de Barcelona sobre persones que pateixen disminució física (ceguera, sordesa, etc) o psíquica.

Sóc col·laboradora de la FAPAC (Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya) com a formadora i divulgadora de conferències en diferents centres educatius.

Des de l'any 2016 també col·laboro en el programa literari "Més content que un gínjol" de Canal Blau radio.

I des de l'any 2012 gestiono un centre de psicologia i maternitat a Vilanova i la Geltrú anomenat SOM PARES www.sompares.com

Segueix-me a les xarxes