Aquest article va ser publicat aEl 9 Nou el dia 12 de setembre de 2015 Aviat haurem de decidir si continuem sent una autonomia espanyola o si, per contra, iniciem la fase definitiva del procés d’emancipació de l’Estat. Poca broma perquè la cosa va de veres i ens hi juguem molt. Als que ja ho veuen, que no anem bé, però que encara tenen por de fer aquest pas, convideu-los a consultar l’estudi que ha presentat recentment el Parlament Europeu, elaborat pel CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs) i el CES (Centre for European Policy Studies), que assenyala que la millor solució per al nostre país és, ras i curt, la independència pactada amb l’Estat i que quedar-nos a Espanya com a comunitat autònoma és el pitjor dels escenaris possibles. Així de clar. D’altra banda, digueu-los també que, no fa gaire, el professor d’Economia de la Universitat de Harvard i excap d’economia del Fons Monetari Internacional, Kenneth Rogoff, va afirmar, a la revista Capital, que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. Als federalistes i terceraviistes varis, aviseu-los que no n’hi ha, de tercera via. Que no la contempla ningú dels que poden decidir. I que tots els vots comptaran com a sí o com a no. Sense matisos. Ho sentiu, Rabells, Colaus i companyia? Perquè el PP ja es va apressar a avisar que, si es reforma la Constitució, de singularitzar Catalunya, ni parlar-ne. I al PSOE, tampoc no sembla que n’hi hagi gaires ganes atès que, fins i tot, Felipe González ha hagut d’autodesmentir-se, ben maldestrament, per cert, quan se li va escapar que trobava que caldria reconèixer que som una nació. Als qui volen un canvi, però no la independència, doncs, digueu-los que si no marxem d’Espanya, ens quedarem no pas igual com estem ara, sinó pitjor, perquè la venjança serà terrible. I, a tots aquells que tenen por de fer el pas perquè el contemplen amb incertesa, digueu-los que fa més por encara la certesa absoluta que, quedant-nos on som, el desastre per al nostre país és garantit. I por, de què? De les amenaces que han formulat uns polítics ineptes que s’han inhibit de la política i s’han encomanat als tribunals perquè els fessin la feina bruta? S’ha dit que quedarem fora de la UE, però pensem un moment amb una mica de seny, si us plau. Què no s’ha fet per a mantenir-hi Grècia, autèntic llast econòmic per a la Unió? Què no es faria, doncs, per a preservar la participació d’una economia punyent i dinàmica com la catalana? De veritat algú imagina, posem per cas, una UE amb Grècia, Polònia, Bulgària, Romania i una feble Espanya escapçada, i sense la flamant República Catalana? La UE no trigaria ni el temps d’un sospir a obligar Espanya a negociar. Després, hi ha qui pensa que cal prioritzar l’eix social per damunt del nacional. Jo mateix crec fermament que ha de ser així, perquè, tot i ser també important, no hi ha cap valor nacional que hagi de passar per davant de la preservació del dret de les persones a cobrir les seves necessitats bàsiques. Però no encerto a imaginar com podrem fer-ho dins una Espanya que ens espolia sense cap pudor i ens veta totes les iniciatives que pot perquè no puguem avançar en aquest sentit. Només amb les atribucions d’un Estat propi, podrem implementar les mesures socials que la societat catalana vulgui implementar. No pas si depenem dels espanyols. La independència no és una ideologia. Per això, en aquestes eleccions, es produeix una circumstància tan excepcional com és ara la coincidència, en una mateixa llista, del president del govern i el cap de l’oposició. Però això és possible precisament perquè, en aquestes eleccions, no votarem cap ideologia, sinó la possibilitat que, a partir de les següents, el nostre vot serveixi perquè surti vencedora la ideologia que hàgim votat els ciutadans que vivim a Catalunya, siguin del color que siguin i parlin la llengua que parlin, sense haver de suportar l’anomalia actual de ser governats, des de l’Estat, per un executiu sorgit d’un partit que sempre ha estat clarament minoritari a Catalunya. La pròxima República Catalana, governi qui governi, no serà un Estat preconcebut de dretes ni d’esquerres. Serà, simplement, un Estat de tall radicalment democràtic, econòmicament del tot viable, que serà de dretes o d’esquerres segons la voluntat que expressem periòdicament els ciutadans. I, a cada convocatòria electoral, podrem anar modificant aquest enfocament ideològic d’acord amb les nostres preferències, sense que quedin aigualides, com passa ara, dins la voluntat dels ciutadans de l’Estat espanyol, que sempre voten coses diferents de les que votem a casa nostra i que ens hem d’empassar tant si ens agraden com si no. Malgrat les tímides declaracions de Merkel i Cameron, la UE calla i espera la nostra decisió. Per això, cal demostrar-los que volem fermament un Estat propi. I ha de ser per majoria absoluta de vots. Perquè, sens dubte, la UE es decantarà per la democràcia. I no li ho posarem fàcil si les opcions independentistes obtenen tan sols majoria d’escons. Ara bé: també és cert que si la majoria és només d’escons, però és majoria absoluta, el procés és viu i Espanya té un problema. Només nosaltres tenim la paraula. Cal que sapiguem fer front a aquesta històrica responsabilitat. Si volem un canvi, només hi ha un camí el dia 27, perquè d’opcions, només n’hi ha dues. I la cosa anirà més aviat justeta.
4 min
