ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Les singularitats de la CUP

Aquest article ha sortit publicat al diariEl 9 Nou avui mateix

La CUP és una formació política estranyament singular. Ja crida l’atenció que l’Anna Gabriel i l’Eulàlia Reguant parlin exclusivament en femení quan es refereixen a homes i dones. I sobta perquè, en comptes de reivindicar la desitjable igualtat entre sexes, aconsegueixen exactament el contrari, ja que cauen just en l’extrem oposat i, a sobre, fan un discurs artificiós i enfarfegat que provoca que qui l’escolta es distregui parant l’atenció a aquesta excentricitat més que no pas que se centri en allò que les dues senyores volen transmetre.

I això és una nimietat, però és que també són singulars perquè essent independentistes, estaven disposats a fer contents tots els partits de l’arc unionista i descontents tots els de l’independentista, ja que, si no és per la generositat i la intel·ligència política d’Artur Mas, avui mateix s’haurien d’haver convocat unes eleccions que probablement haurien llançat aigüera avall el que tant havia costat d’aconseguir: el primer Parlament de la història amb majoria independentista.

També és curiós que si pretenen obrar una renovació tan extraordinària del sistema, creguin que poden fer la seva revolució amb només deu diputats i des d’un parlament com l’autonòmic, que pren decisions que poden ser neutralitzades en un tres i no res pels òrgans de l’Estat i, en canvi, renunciïn a presentar-se a les eleccions generals, que és l’únic mecanisme capaç de dotar una força política d’unes cotes de poder tals que la facin esdevenir veritablement decisiva.

Per un altre cantó, durant tota la campanya, els cupaires es van omplir la boca de dir que l’important eren el què i el com i no pas el qui i resulta que ara que havien arribat a un acord sobre el què i el com, ho haurien engegat tot a dida pel qui. En què quedem? Perquè si s’haguessin hagut de celebrar nous comicis, podria ser que s’haguessin hagut d’empassar el qui que no volien i, a sobre, sense el què i el com que havien aconseguit...! No és una actitud esperpèntica, fins i tot, des del seu punt de vista?

La CUP, a més, fa bandera del seu assemblearisme com si fos el procediment democràtic per excel·lència. I, a mi, em fa l’efecte que és un mecanisme periclitat i amb greus mancances. En primer lloc, neutralitza un dels principis de la democràcia: la capacitat dels electes de representar la voluntat col·lectiva dels electors; i hi introdueix efectes negatius, com ara una lentitud exasperant i, sobretot, la impossibilitat que hi participin tots per igual.

Tal com va afirmar Baños en unes declaracions, és cert que, en virtut de la delegació de poder, acaben decidint només unes quantes persones, però no és menys cert que aquestes persones tenen la legitimitat que els confereix haver estat elegides democràticament, mentre que les tres mil i escaig que van votar a l’assemblea de Sabadell, per exemple, no representaven ningú, sinó que van poder ser-hi perquè les seves circumstàncies personals els ho van permetre. N’hi devia haver molts més que no van poder votar perquè tenien obligacions laborals, perquè vivien lluny de Sabadell, perquè tenien persones dependents a atendre o vés a saber per quines diversíssimes raons. I això, per molt que t’ho vulguis mirar amb bons ulls, és un dèficit important.

En democràcia, votem representants precisament per la impossibilitat de decidir cada tema entre tots. La democràcia, per tant, no és només assemblearisme, sinó també legítim exercici del poder per delegació i amb revàlida periòdica. El sistema té fissures, però no pas més que l’assemblea. I, a més, qui decideix el que s’ha de portar a l’assemblea i el que no? Com és que ha estat possible assolir un acord ara? Ja no cal fer votar l’assemblea? Per què no? Com és que una abaixada de pantalons tan enorme com el preu que la CUP haurà de pagar en virtut del document subscrit no es porta a l’assemblea? Ho veieu, com optar per dur o no un tema a l’assemblea també és exercici privilegiat del poder?

Els cupaires ─diguem-ho tot─ també són singulars perquè han fet el que van dir que farien. I s’ha de reconèixer que és llàstima que aquesta actitud no sigui més general entre els polítics de casa nostra. Lamentablement, però, han caigut en la ingenuïtat, perquè han deixat escapar una oportunitat única de tenir agafat pels dallonsis un govern de tall neoliberal, el somni humit de qualsevol partit d’esquerra rupturista d’un país occidental. A més, si haguéssim anat a eleccions, probablement, haurien quedat condemnats a la marginalitat parlamentària.

De fet, la negativa a investir Mas ha estat, simplement, un acte de tossuderia, un encaparrament infantil que no va enlloc. Que no és un home de la confiança de Mas i convergent com el que més, en Carles Puigdemont? Quin sentit té haver muntat tot aquest espectacle lamentable davant de tot Espanya i de tot Europa per acabar acceptant un altre membre de CDC? De veritat que pel pírric objectiu de fer fora en Mas estaven disposats a dinamitar els resultats del 27S? I ara què han aconseguit? Una fractura interna de les que es fan dir sí senyor i, en virtut del document signat, haver de blegar-se a JxSí en les votacions parlamentàries més decisives i fer dimitir dos diputats. Fantàstic...!

Aquests tres mesos han fet molt de mal al procés. Ho tornarem a aixecar, però ens haurem de llepar les ferides i serà dolorós. I tot, per una opció molt minoritària amb dues ànimes que no s’han pogut entendre: una de fons social i nacional i l’altra, de fons només o fonamentalment social.

Em sap greu perquè em queien bé, però el que han fet, no els ho puc perdonar. I la història, tampoc. En molts casos, ni ells mateixos, s’ho deuen perdonar...!

ANTERIOR

Votar