ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

La sentència

Novament, Espanya ens etziba una plantofada als morros: “Què us havíeu cregut?: que a casa vostra manàveu vosaltres i que hi podíeu fer el que us vingués de gust...? Doncs ja ho veieu: per tres famílies que se’ns han queixat, fem anar la Generalitat de bòlit a desmuntar un dels pilars del seu sistema educatiu”.

I, efectivament, els recursos de tres famílies que volien ensenyament en castellà, que ja havien estat vistos i desestimats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, han estat prou motiu com perquè el Tribunal Suprem (TS) hagi dictat una sentència que evidencia d’una manera clara la fragilitat de les decisions que es prenen a Catalunya si aquestes incomoden, ni que sigui mínimament, els esquemes sota els quals l’estat espanyol es concep a si mateix.

Bàsicament, el TS ve a dir que, com que la sentència que va emetre el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut considerava que el castellà també podia ser llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, la Generalitat ha d’adoptar les mesures que calgui per a adaptar-hi el seu sistema educatiu. És a dir que qüestiona el que fins avui era un acord acceptat per la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país: que la llengua natural de les escoles de Catalunya és el català, com a discriminació positiva compensatòria de l’estat de subordinació en què viu.

Davant d’això, cal plantejar-se d’una manera molt seriosa la feina que ha fet fins avui el sistema educatiu, gràcies al qual s’ha aconseguit dotar tots els ciutadans escolaritzats des del curs 83-84 del coneixement de la llengua del país, que, es miri com es miri, sempre suma. I aquesta sentència, si no ens hi plantem ben ferms, pot representar el final d’aquest procés que hem dut a terme milers i milers de mestres, molts dels quals procedents d’altres indrets de l’estat i que han fet un esforç enorme, no tan sols per a aprendre català, sinó també per a llançar-se fer la classe en aquesta llengua, cosa que no els devia resultar gens fàcil i, en alguns casos, potser ni tan sols els venia de gust. Des d’aquí, el meu reconeixement per a aquesta gran quantitat de professionals, que avui poden veure com el seu esforç s’escola claveguera avall.

Perquè no ens enganyem: si avui la pràctica totalitat dels joves que han estat escolaritzats a Catalunya des de 1983 entenen el català i una majoria poden parlar-lo, és en bona mesura, perquè ha estat llengua vehicular de l’educació. I que ningú ens vulgui fer creure que hauríem arribat ni tan sols a la meitat del camí si hi haguéssim donat el tractament de simple assignatura, com pretenen els que s’autoanomenen partidaris del bilingüisme, que —no ho oblidem— ho són només amb la condició que els bilingües siguem tan sols els catalanoparlants.

L’ús constant que es fa del català a les aules i el prestigi que li confereix el fet que tots els documents, rètols, parlaments i actes escolars diversos es facin en aquesta llengua és allò que ha fet del català un objecte a ser tingut en compte. Altrament, hauria esdevingut un artefacte incòmode a l’escola, una veritable maria. I els qui la tenim com a llengua primera, els qui la fem servir a casa, els qui gaudim conreant-la i fent-ne un producte de primera necessitat hauríem hagut de continuar veient-la esllanguir-se, com passava durant el franquisme, i hauríem hagut de continuar llepant-nos les ferides que comporta l’estigma d’una catalanitat que no ha estat mai ben païda pels capitostos que, des de Madrid estant, governen a casa nostra, en contra nostra, més d’un cop amb la mesella passivitat de bona part de la ciutadania.

Com demostra la sentència del TS, els poders espanyols serveixen únicament els interessos d’aquells que només parlen castellà, encara que aquests representin una minoria tan insignificant com la d’aquestes tres famílies que van presentar recurs, al costat de totes les altres de tot Catalunya que no van fer-ho. I de sentències com aquesta, en veurem més. I no trigarem gaire: primer van ser els reglaments d’usos lingüístics de diputacions i ajuntaments. Ara, això. I queden encara les lleis d’acolliment, del cinema, d’educació... Seran implacables en l’aplicació de la lletra del text que va emetre el TC sobre l’Estatut. I, si poden, aniran encara més enllà perquè, a més, ja fa temps que en tenien ganes.

I, doncs, com és possible que encara hi hagi partits que s’autoanomenen catalanistes que continuïn defensant els lligams amb aquest estat que ens va devorant a poc a poc? Què esperem? Que no quedi ni tan sols una engruna del país...? Encara em ballen per les orelles els missatges electorals de l’avui flamant nou President Mas dient que encara no és l’hora, que ara toca demanar finançament...! Això, a més de ser una ingenuïtat que mai prendrà cos en les lleis espanyoles, significa limitar les reivindicacions d’aquest país a aspectes econòmics. I estic d’acord que abunda en el tòpic del català pesseter però, alhora, és signe d’un profund desconeixement de Catalunya i dels catalans, que podem estar afectats d’una certa atonia muscular a l’hora de reivindicar, provocada per anys i anys d’intoxicació espanyolista, però que tenim latent un sentiment nacional que només caldria decidir-se a desvetllar. I, en aquest sentit, les formacions polítiques majoritàries, CiU i el PSC tenen molt a fer. I la veritat és que fan ben poc en aquest sentit.

Aquests dies s’han fet referències diverses al fet que José Manuel Blecua, director de la Real Academia Espanyola hagi avalat amb la seva opinió l’anomenada immersió a Catalunya. I s’ha esgrimit aquesta declaració com a argument per a defensar el sistema lingüístic de l’escola catalana. La veritat és que dono les gràcies al senyor Blecua per l’opinió però, amb tots els respectes, se me’n refum el que en pensi el director de la RAE de les coses que fem aquí, com se me’n refum el que en pensi el president del parlament de Lituània, posem per cas. I se me’n refum perquè els únics arguments que hem d’esgrimir per a defensar el nostre sistema lingüístic als centres docents de Catalunya són, en primer lloc, que és el fruit de la feina feta pels representants escollits democràticament pel poble català; en segon, que és un sistema que ha donat com a resultat la universalització del català entre la població jove i, finalment, que no ha generat problemes de convivència, més enllà dels fabricats artificialment pels enemics de tot allò que és català, que poden fer tant de soroll com vulguin perquè disposen dels altaveus espanyolistes i tenen l’estat a favor, però que no deixen de ser un nombre insignificant, un grup veritablement residual que mereix tot el respecte, però que, com a minoria que són, no tenen dret a imposar els seus criteris valent-se de la força de l’estat que els dóna ales i suport. Per cert, parlant de minories: diu molt del ciutadà Rivera l’amenaça que ha adreçat al President Mas acabat d’investir des de la tribuna del Parlament. Li ha vingut a dir que davant la sentència té dues sortides: l’acatament o fer front als tribunals de justícia que el poden dur a la presó per desacatament. Tota una declaració de principis d’aquest partidet, que aprofita la força de l’estat espanyol a Catalunya per a fer-hi triomfar opcions clarament minoritàries. Dissortadament, en sabem molt, en aquest país, de tarannàs com aquest...

Segons l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, en un article publicat al diari Avui, el TS “s’ha extralimitat en la seva funció” i “desconeix el principi de separació de poders” perquè ha volgut dictar l’enfocament que ha de tenir la política lingüística del govern de la Generalitat. I, efectivament, aquest és el to amb què hem d’entomar aquesta sentència invasiva. Les declaracions dels partits catalans —tret del PP i de C’s, lògicament— ja van en aquest sentit. El que ja no comprenc gaire bé —permeteu-me insistir-hi— és com alguns d’aquests partits poden continuar defensant la pertinença de Catalunya a l’estat espanyol. És que són prou cecs com per a no veure que ja fa molts anys que anem així, i que no hi ha manera que Espanya canviï la seva manera de relacionar-se amb Catalunya, si no sap fer-ho més que de dalt a baix? O és que les seves declaracions derivades de la sentència del TS són poc més que retòrica pura?

Per acabar, com a resposta a la decisió del TS i mentre anem preparant la declaració d’independència, convido tots el ciutadans de Catalunya amb fills en edat escolar que tenen professors que fan la classe en castellà havent de fer-la en català, a denunciar massivament aquests professionals davant la Inspecció, davant les direccions territorials i davant els mitjans de comunicació per incomplir sistemàticament la normativa (avui encara) vigent.

Si els catalans també ensenyéssim les dents de tant en tant i féssim valer els nostres drets, potser no s’atrevirien a prendre’ns el número tant com ens el prenen...