ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

"Un rèquiem pel catanyol"

Zoom

Poso en coneixement dels lectors d’aquest blog que l’editorial Malhivern ha tret al mercat un llibre del qual sóc autor, amb el títolUn rèquiem pel catanyol.

Està previst de fer-ne actes públics de presentació, als quals em satisfà de convidar-hi tothom que vulgui assistir-hi. Serà un plaer de poder-vos saludar personalment. El calendari és el següent:

    • 17 d’octubre de 2013, a les 20 h, a la Biblioteca Municipal de la Garriga, carrer del Centre, 49, a càrrec d’Isabel-Clara Simó.
    • ALERTA: LA PRESENTACIÓ A LA GARRIGA ESTAVA PREVISTA PER A LES 19 H, PERÒ HI HA HAGUT UN CANVI I ARA TINDRÀ LLOC EL MATEIX DIA, A LES 20 H.
      Zoom
    • 7 de novembre de 2013, a les 19.30 h, a l'aula Estebanell de la seu de la Fundació Universitària Martí l'Humà de la ciutat de Granollers, carrer del Rec, núm. 28, 2a planta, a càrrec de Santiago Cucurella. Durant aquesta presentació, amb l'objectiu de contribuir a la seva difusió, la Federació Catalana d'Associacions UNESCO finançarà el 20% del preu del llibre a tot el personal d'Estabanell i als socis d'Amics de la Ciutat de Granollers o d'Òmnium cultural que l'adquireixin durant aquest acte.
    • 19 de novembre de 2013, a les 19 h, a la seu nacional d’Òmnium Cultural de Barcelona, carrer de la Diputació, 276, pral., a càrrec de Montserrat Gimeno.
      Zoom

A continuació, hi incloc el text de la contracoberta i la introducció del llibre per tal que qui hi estigui interessat pugui fer-se una idea més exacta del contingut. Igualment, si seguiu l'enllaç http://www.lagarrigadigital.cat/entrevista, hi trobareu una entrevista que en parla.

Text de la contracoberta

L’obra que teniu a les mans és un pràctic recull d’articles que van ser publicats, al llarg de deu anys, a la revistaEscola Catalanad’Òmnium Cultural en números successius entre 2002 i 2012 i que tenen com a objectiu comú el d’intentar esdevenir una contribució a la millora de la qualitat del model de llengua catalana que es fa servir actualment. Cada article ha estat curosament revisat i pertinentment corregit per l’autor, si ha calgut fer-ho en algun cas.

El llibre s’adreça a qualsevol persona que desitgi millorar el seu nivell de català i és especialment recomanat als professionals que necessiten fer servir la llengua com a eina per a realitzar la seva feina (docents, periodistes, locutors, polítics, animadors culturals o de lleure, guies turístics, agents comercials, etc.).

Introducció

L’any 2001, el primer del mil·lenni, la Carme Alcoverro, alesho­res directora d’Escola Catalana, em va suggerir la possibilitat de col·laborar a partir del mes de gener següent amb la revista que fins ara ha vingut publicant regularment Òmnium Cultural, tot i que sota ladireccióde Joan Badia els darrers anys. La Carme havia apuntat la possibilitat que em fes càrrec d’una secció sobre lingüística sense acabar de definir-ne del tot la naturalesa, però la idea de formar part dels col·laboradors fixos d’una capçalera tan prestigiosa no em va deixar espai per al dubte.

Vaig acceptar l’encàrrec, doncs, i vaig decidir que escriuria una sèrie d’articles que poguessin contribuir a millorar la qualitat de la llengua que fem servir els usuaris en la nostra comunicació quotidi­ana. Es tractava d’adreçar-me als meus lectors per parlar-los de les paraules que fem servir a diari, un tema delicat perquè la llengua no ha de ser mai una finalitat per a l’usuari, sinó sempre un mitjà i, en canvi, en la sèrie d’articles que m’havia proposat de fer, la llengua era, efectivament, una finalitat, un objectiu, una meta.

Com conjuminar, doncs, aquests dos extrems, en principi con­traposats? Malgrat que el català que es fa servir normalment és ple d’impureses i contaminacions, crec que la llengua encara es troba en aquell punt en què gairebé sempre és possible trobar una manera de dir les coses que sigui alhora correcta i àgil. Perquè si la llengua ha de ser correcta a base d’esdevenir encarcarada, li fem un mal servei. I, si perquè sigui àgil hem de recórrer a la manca de genuïnitat, co­metem una infidelitat imperdonable i tampoc no li fem cap bé. Això, a més, és extraordinàriament difícil d’evitar en alguns casos quan ens movem en el registre més vulgar, però, en definitiva, es tractava d’ar­ribar en aquest punt dolç en què, sense incórrer en el barbarisme, la comunicació flueix nítida mentre que la llengua, simplement, passa desapercebuda. Criden tant l’atenció unlluro unàdhucquan no són pertinents com un *anar-te a la teva casao un *caure’s al terraen­mig de qualsevol discurs, encara que sigui de caire informal. Arribar a trobar en la llengua l’encaix entre la capacitat de ser un objecte uti­litari i genuí, tot alhora, va ser, doncs, un dels objectius fonamentals que em vaig fixar en començar la sèrie que aquí presento.

D’altra banda, tampoc no es tractava de fer una llista de barbaris­mes i col·locar-hi al costat els corresponents mots correctes. Em va semblar que més aviat calia explicar les coses amb una mica més de profunditat, anant a raure a l’etimologia quan fes al cas o a l’explica­ció profunda de determinades casuístiques i, sobretot, procurant que, a partir de la comprensió de cada problemàtica, el parlant decidís que pagava la pena d’intentar esmenar allò que potser havia dit sempre malament sabent que no era del tot correcte. Perquè, a vegades, no som prou conscients de fins a quin punt la llengua s’enverina si hi ha gaires parlants que tenen una actitud descurada i poc responsable amb un idioma, el nostre, que ja prou que ens l’han malmès com per­què ara no ens hi mirem una mica a l’hora de servir-nos-en.

I, finalment, tampoc no volia que els meus articles s’ocupessin de temes d’aquells que ja tothom coneixia perquè ja se n’havia parlat a bastament. No m’interessava, per exemple, ser redundant amb els *barco, *buenoo *vale, sinó que volia gratar una mica més endins i capbussar-me en les desviacions que cometem a diari, però que no són tan superficials, sinó conseqüència de canvis que es van produint no tan sols en la llengua, sinó ja fins en la manera de pensar col·lectiva de tota la comunitat de parlants. Tinguem present que, per la influèn­cia que produeix el contacte amb una cultura superposada, els autòc­tons poden anar modulant la pròpia manera d’interpretar el món i, a poc a poc, anar acostant-la cada cop més a la percepció de la realitat que tingui la comunitat dominant. I aquesta deriva pot emmenar fins en un punt en què, finalment, els parlants, sense adonar-se’n, adoptin l’aliena com a pròpia, cosa que es tradueix en tota una sèrie de subtils canvis en el pensament i el comportament col·lectius, dels quals la llengua n’és un més. M’interessava, doncs, posar l’accent també en aquest aspecte de les deficiències que es registren en el català que es parla avui i denunciar que els canvis no es produeixen únicament en la llengua, sinó que, en molts casos, és tota la cultura la que es va amarant de cultura castellana. Per què diem, per exemple,Rodaliesi noRodaliaquan fem referència als pobles propers a un centre, per què diem tocar fusta, quan en català, sempre hem dit tocar ferro o per què fem servir cada cop menys els motscapsa,grosoposar, en benefici decaixa,granificarsón exemples del que voldria donar a entendre en aquesta introducció.

Naturalment, en trobareu la resposta a l’interior del llibre, però so­bretot, hi trobareu el meu desig més fervent d’haver fet un servei a la llengua i a la comunitat de parlants que la utilitza, d’haver contribuït ni que sigui una mica a treure’ns del damunt aquest híbrid tan nefast que alguns han convingut a anomenarcatanyol. Per això, ara que Òm­nium Cultural, ha hagut d’interrompre, esperem que temporalment, la publicació d’Escola Catalana, em va semblar que podria ser útil —i així ho va entendre també l’Editorial Malhivern— recollir en un únic volum tots aquests articles i presentar-vos-els aquí ordenats cronològi­cament, tal com van anar apareixent al llarg d’aquests deu anys.

Criteris comercials feien aconsellable que el títol del llibre que teniu a les mans fosUn rèquiem pel catanyol, però, de fet, s’hauria hagut de dirTenim la paraula. Aquesta havia estat la meva primera opció. I és que els éssers humans gaudim d’un bé d’allò més valuós que no posseeix cap altra espècie: podem parlar, comunicar-nos. És a dir, tenim la paraula. I, amb la paraula, podem expressar una gamma de matisos del pensament i de la realitat que ens envolta que és extraor­dinàriament subtil i pràcticament infinita. Però ens passa també que, en ocasions, aquesta paraula, per circumstàncies, per vicis, per moda o per raons ben diverses, se’ns corca una mica de tant fer-la servir, i aleshores ens costa de trobar la que escau per a definir una determi­nada realitat. Doncs bé, aquest llibre voldria modestament oferir la possibilitat de retornar aquesta paraula als parlants de la llengua ca­talana, de dignificar-la, d’ajudar a trobar la paraula adequada, aquella que és pròpia, la que s’ha dit sempre. També per això podem dir que, en aquest llibre, efectivament, hi tenim la paraula. Perquè podem re­córrer-hi per a buscar-hi la que cal, la més escaient, la que defineix correctament cada situació. I farem bé d’usar-la amb rigor perquè, si no ho fem, se’ns tornarà agra dins la boca. No siguem mandrosos a l’hora de cercar el mot més apropiat o l’expressió veritablement genu­ïna. Només d’aquesta manera, la nostra llengua serà nostra de veritat i plenament equiparable a qualsevol altra llengua del món per molts parlants que tingui.

Si volem una llengua apta per a la comunicació, doncs, depèn de nosaltres i de l’ús que en fem. Per tant, ara més ben dit que mai, nos­altres, els parlants, novament, tenim la paraula.

Jordi Sedó

Abril de 2013