ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Per a què serveix la independència?

Aquest article va ser publicat al diariEl 9 Nou el dia 9 de setembre de 2016

A les portes de la Diada que el cèlebre full de ruta sembla consagrar com a definitiva, val la pena que ens plantegem per a què volem la independència de Catalunya. I la veritat és que sempre que llegeixo o sento a dir que és per a fer un país més just, més solidari o menys corrupte, arrufo el nas perquè no m’acabo de creure que sigui necessàriament així. Almenys, no pas gràcies a la independència. M’explico:

Cadascú té la seva particular concepció de bondat, justícia, solidaritat i, en alguns casos, fins i tot, de quins nivells de corrupció troba tolerables. I les idees de cadascú són legítimes tant si són coincidents amb les meves o amb les de vostè, amic lector, com si no ho són. Qui ens assegura, doncs, que en el nou Estat, l’electorat votarà d’acord amb les meves idees? O amb les de vostè? La diversitat de la nostra societat ─de fet, la de qualsevol societat, però de la nostra especialment perquè és especialment diversa─ garanteix, a cada convocatòria electoral, un significatiu contingent de votants que queda descontent amb els resultats i, per tant, amb el model de societat que el govern electe voldrà dibuixar. Qui sap, amic lector, si no serem un d’aquests descontents i la República Catalana no ens semblarà més justa, ni més solidària, ni menys corrupta, tot i ser independent...!

Per això, penso que justificar la voluntat d’emancipació del nostre país en aquests termes és simplement desviar-nos de les raons que podem tenir els qui desitgem fermament tenir un Estat propi. No som ni millors ni pitjors que qualsevol altre poble. I el nou Estat no farà que els nostres representants siguin necessàriament millors que els que tenim ara. Correm, igualment, el perill que siguin corruptes, ineficaços i deshonestos o, simplement, d’ideologia contrària a la de cadascú. Si fa o no fa, com ens passa ara.

El que sí que seran és completament nostres. Això, sí. Seran fruit de la nostra voluntat col·lectiva. Exclusivament. I, per tant, quan, col·lectivament, aquest poble pensi que els hem de fer fora, podrem despatxar-los sense demanar permís a ningú. I si ens equivoquem, podrem tornar a canviar-los, sense que ningú ens digui que la nostra opinió majoritària s’ha de diluir en una de contrària i demogràficament molt més poderosa, que acabarà sufocant-la, que és el que ens passa ara dins l’Estat espanyol.

Mireu-vos el mapa electoral sorgit del 26-J i, amb una breu llambregada, comprovareu que hi ha dues taques de color ben diferenciades. Una, al País Basc i l’altra a casa nostra. És a dir, que la nostra pertinença a l’Estat espanyol, ens obliga a menjar-nos amb patates l’opció que votin a la resta d’Espanya, que és sempre ben diferent de la nostra. I així, ens colen una llei d’educació intolerable, anul·len les decisions dels nostres polítics en virtut d’una Constitució que no sentim nostra, intervenen les nostres lleis, qüestionen les decisions del nostre Parlament, porten les nostres autoritats als tribunals, un ministre encara en funcions i el director d’Antifrau conspiren i es vanten d’haver destrossat el nostre sistema sanitari, ens condicionen el tractament que volem donar a la llengua, ens fan cofinançar un exèrcit i una monarquia majoritàriament impopulars, ens donen un pèssim tracte fiscal i ens neguen sistemàticament certes infraestructures que necessita el país. En definitiva, deixen els nostres representants polítics a mercè de la voluntat dels espanyols, administrant-nos amb criteris que són molt minoritaris a casa nostra.

Jo no sé si la independència de Catalunya servirà per a fer un país més just o més solidari perquè no sé si m’agradarà el que votaran tots vostès que em llegeixen i els que no em llegeixen, però segur que servirà per a fer un país més democràtic. Radicalment més democràtic. Perquè les nostres decisions col·lectives, equivocades o no, seran nostres. I els nostres errors electorals, quan es produeixin, que es produiran, podran ser reparats tan bon punt ens n’adonem. Ara, no. Ara, hem d’esperar, a veure què voten al país del costat, per saber quin govern i quins parlamentaris ens tocarà suportar.

A tall d’exemple, permeteu-me que em centri un moment en un àmbit en què em sento especialment còmode. Jo no sé si amb la independència, la llengua catalana reeixirà definitivament o continuarà morint-se a poc a poc. El que sí que sé és que, si som plenament sobirans, serem nosaltres mateixos els qui li donarem el destí que hagi de tenir. I si, un dia, la nostra comunitat nacional decideix que cal deixar morir el català i vol adoptar el castellà, m’hi oposaré tant com pugui; però si no me’n surto a través de procediments democràtics, amb tot el dolor del meu cor, ho hauré d’acceptar perquè serà la meva comunitat nacional qui ho haurà decidit. Ara no. Ara no accepto el que està passant perquè la nostra llengua resta a mercè de persones alienes a la nostra nació, persones que, sense viure en aquesta terra, segresten la nostra voluntat col·lectiva i decideixen per nosaltres en funció d’interessos allunyats i moltes vegades completament contraposats als nostres.

Deixem de dir que, amb la independència, aquest país funcionarà com un rellotge de precisió perquè els ciutadans de Catalunya no som ni millors ni més llestos que ningú i, per tant, tindrem problemes semblants als que tenen arreu. Diguem ─això, sí─ que serà un país més democràtic i, sobretot, normal, un país on les decisions, les prendrem les persones que hi vivim, independentment del color de la pell i de la llengua que parlem i, per tant, podrem adaptar-les a les nostres necessitats sense haver d’assumir decisions alienes i adaptades a les necessitats dels espanyols. Se'n diu democràcia.