Criatures 17/03/2012

La llengua de l'ensenyament

3 min

Aquest article va sortir publicat ahir a El 9 Nou. Després de la interlocutòria del 8 de març del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre la llengua de l’ensenyament, hi ha moltes persones, inclosa la mateixa consellera Rigau, que han llançat les campanes al vol perquè, suposadament, fa possible que la immersió lingüística continuï essent un model vàlid per al sistema educatiu català. El que potser ignoren o volen ignorar aquestes persones és que el TSJC no ha emès una sentència, sinó que precisament s’ha inhibit de pronunciar-se en cap sentit i ha optat per passar el problema al Tribunal Suprem (TS). Per tant, és cert que res no ha canviat fins ara, però es tracta d’una situació temporal perquè resta pendent la sentència del TS, que un dia haurà de pronunciar-se indefectiblement en un sentit o un altre. El que sí que ha fet, el TSJC, per cert, únicament en castellà, tot i que la C és de “Catalunya”, és donar la raó a les tres famílies demandants que havien sol·licitat per als seus fills ensenyament en castellà, i això col·loca el Govern de Catalunya en l’obligació d’atendre aquestes criatures en aquesta llengua. On és l’èxit? Si, d’una banda, la immersió continua pendent de sentència i, de l’altra, es reconeix el dret a ser atesos en castellà uns nens que no el tenien reconegut, el que hi ha és un retrocés, es miri per on es miri. A banda de no haver confirmat la immersió lingüística com a model vàlid per al nostre sistema educatiu, doncs, el TSJC ha obert la porta a una possibilitat que abans no existia, que és la d’exigir, ara per via judicial, l’ensenyament en castellà. Una possibilitat que, si es multiplica, pot arribar a crear un problema important i a fer trontollar de veritat –ara, sí- el model educatiu català. I un detall més, encara: el pronunciament del TSJC no especifica de quina manera s’ha de dur a terme aquesta atenció en castellà, cosa que posarà l’escola o escoles que s’hi trobin en un veritable problema organitzatiu. Abans de llençar les campanes al vol i deixar-nos dur per l’eufòria irresponsable i imprudent que tant de mal ha fet, en aquest país, en matèria de drets nacionals, doncs, hauríem de saber protegir-nos de la síndrome d’Estocolm col·lectiva que patim els catalans i fer-nos conscients que la decisió del TSJC, lluny de ser un triomf del sistema educatiu català és, ras i curt, una passa enrere i, per tant, un avenç per a tots aquells que volen convertir aquest país en una simple regió d’Espanya amb insignificants peculiaritats regionals. A Catalunya s’atén tres famílies que han protestat perquè volen que els fills estudiïn en castellà, mentre que, a València, són més de 25.000 els alumnes a qui es conculca el dret explícitament reconegut pel seu estatut de rebre ensenyament en català. Ja em direu si no n’hi ha per a llogar-hi cadires...! Ara, doncs, és el TS el que s’haurà de pronunciar sobre la immersió lingüística. I tinguem present que la Llei d’Educació de Catalunya, per cert, també recorreguda pel PP davant del Tribunal Constitucional, contràriament al que es va dir en el seu dia, no blinda el català com a única llengua vehicular de l’educació ja que no exclou la possibilitat que el castellà pugui ser-ho igualment. Cinc sentències ha dictat el TS en el sentit d’introduir novament la llengua castellana com a vehicular de l’ensenyament perquè hi coexisteixi amb la catalana en peu d’igualtat. I és evident que no s’aturaran. Els qui voldrien una Espanya lingüísticament i culturalment homogènia s’han adonat de la nostra feblesa i no pararan d’erosionar-nos a base d’anar reclamant grans coses omplint-se de paraules ampul·loses i grandiloqüents per aconseguir-ne de petites que vagin minant el nostre model nacional per la base fins que puguin arribar a l’objectiu final, que és el progressiu arraconament de la llengua pròpia d’aquest país. És clar que no hi cabem, en aquest estat. Almenys, no pas sent tal com som. Si volem continuar sent catalans, que vol dir, entre altres coses, no ser castellans, hem d’optar decididament per no ser espanyols perquè els espanyols tenen molt clar que ser espanyol és sinònim de ser castellà. Val més que ens n’adonem tan aviat com puguem perquè si triguem gaire, acabaran cruspint-se’ns de dalt a baix.

stats