ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Ser jutge i part

Aquest article va ser publicat aEl 9 Nou el dia 2 d'octubre de 2014

No deixa de ser sorprenent que l’Estat espanyol s’emboliqui amb la bandera de la democràcia cada cop que esgrimeix la Constitució o parla del respecte per la llei a propòsit de la consulta del 9N. Que no és un principi fonamental de la democràcia l’escrupolós manteniment de la separació de poders? I com és possible que una cosa tan important com és ara la interpretació de la Carta Magna es deixi, en darrera i inapel·lable instància, en mans del desprestigiat i deslegitimat Tribunal Constitucional (TC) i, per tant, en mans de dotze magistrats acríticament nomenats pel rei, dels quals quatre són proposats pel Congrés de Diputats; quatre, pel Senat; dos, pel Govern espanyol i els dos darrers, pel Consell General del Poder Judicial, que, al seu torn, està format per vint membres proposats també per les Corts Generals espanyoles? Fins i tot un llec en matèria jurídica com jo és capaç d’adonar-se que el TC és, doncs, un òrgan teòricament independent del poder polític, però integrat en la seva totalitat per membres que ho són a proposta del poder polític. Com s’entén?

A més, aquest poder polític, a Espanya, per qüestions demogràfiques, estarà sempre majoritàriament en mans de partits d’obediència estrictament espanyola i serà, per tant, previsiblement, del tot refractari a qualsevol iniciativa descentralitzadora. I no diguem ja, si aquesta proposta fa el més mínim tuf de qüestionar la unitat territorial de l’Estat, com ara la convocatòria a les urnes que aquestes setmanes fa córrer rius de tinta.

De moment, el TC, amb una sospitosa celeritat, que és del tot inusual, ja ha admès a tràmit els recursos presentats pel Govern espanyol i, com a conseqüència, la nostra joveníssima Llei de consultes ha quedat suspesa i en espera que es dignin a emetre sentència. Perquè, tot i que aquest òrgan no es considera part del poder judicial, a la pràctica, té la màxima rellevància en decisions que afecten de ple l’àmbit jurídic. I, com que, de facto, no és en absolut independent del poder polític, sinó ben dependent, perquè els seus membres ho són, fonamentalment, gràcies al PP i al PSOE, és previsible que faci una interpretació política de la Constitució i resolgui favorablement als recursos presentats.

Però, fixem-nos, tanmateix, que els trenta jutges que el proppassat 6 de febrer van signar el Manifest pel dret de decidir afirmaven, en el seu document, que “la negació del dret de decidir només es pot entendre i sostenir per un criteri estrictament ideològic i polític de negar la realitat nacional de Catalunya”. Jutges, per cert, tan competents, en la seva matèria, com els que integren el TC i que, en canvi, no dubtaven a assegurar que “En contra del que s'afirma des de determinats sectors i com a juristes, [...] aquest dret de decidir es pot exercir en l'actual marc constitucional, des d'una perspectiva dinàmica i viva, no sacramental, de la Constitució, com escau a un estat social i democràtic de dret”.

Doncs si uns quants d’aquells jutges signants del Manifest poguessin formar part del TC, la decisió no estaria ni molt menys tan cantada com ho està avui. Però, naturalment, és molt difícil —per no dir pràcticament impossible— que el Consell General del Poder Judicial, el Govern de l’Estat o les Corts Generals espanyoles, on els dos partits hegemònics a l’Estat, tenen un pes específic aclaparador, arribin mai a proposar-ne cap dels que es van atrevir a estampar la seva signatura en aquell document.

I és, fins a cert punt, comprensible i, fins i tot, legítim que els polítics facin una lectura política de la Carta Magna i que cadascun escombri cap a casa. Però, precisament per això cal, inexcusablement, disposar d’un àrbitre que sigui imparcial i que es guiï per criteris estrictament jurídics si no hi ha acord quan es tracta de determinar com cal aplicar les lleis. I si, finalment, es produeix una sentència que invalida la Llei, no deixarà de cridar molt l’atenció que tot de juristes, que se suposen profundament coneixedors del seu àmbit, discrepin tan diametralment a l’hora d’interpretar la Constitució. Un curiós fenomen que només s’explica si acceptem que, per part dels uns i dels altres hi ha una intenció clarament política, que caldria garantir, tant en un cas com en l’altre, que no interferís en la interpretació tècnica de textos legals, perquè d’això depèn la presa d’unes decisions que tenen clares implicacions jurídiques.

La separació de poders és un dels pilars en què s’assenta qualsevol democràcia i, si l’Estat espanyol vol continuar essent considerat un Estat democràtic i de dret, hauria de plantejar-se molt seriosament de mirar de resoldre aquesta palmària anomalia que ja fa uns quants anys que dura i que ara, amb molta probabilitat, els catalans potser patirem de manera dramàtica, perquè ens pot passar que, per criteris estrictament polítics, el dia 9 de novembre no se’ns permeti exercir en llibertat el nostre dret a votar, que és l’acte suprem de la democràcia.