ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Tot harmonitzant, encara...

Novament, des de l’Espanya de sempre, rebem un nou intent d’anorrear la nostra personalitat col·lectiva, un nou granet de sorra que vol afegir-se a la muntanya que ja se n’ha llançat cap a la nostra terra. I, novament, l’educació serà qui haurà de pagar-ne els neulers si no estem ben atents i no sabem reaccionar-hi com cal.

Es tracta de l’anunci que va fer ahir des de Sevilla la senyora María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, en el marc de la Convención Nacional del partit. La dirigent popular va mostrar-se partidària de la unificació arreu de l’estat de les matèries que va qualificar de “comunes i bàsiques”. I ja sabem què vol dir, això, en boca d’un membre del PP.

La dirigent popular, naturalment, anunciava la intenció del seu partit de promulgar, un cop hagi assolit l’hegemonia a les Corts espanyoles, alguna disposició que modifiqui l’actual ordenació educativa espanyola, que a parer seu, hauria de tenir “com a primera llengua l’espanyol” i, homogeneïtzar arreu de l’estat els continguts d’història i literatura. Tot plegat, molt en sintonia amb les darreres actuacions dels tribunals Constitucional i Suprem.

És el mateix discurs de sempre, la mateixa manca de sensibilitat, els mateixos plantejaments, la mateixa fatxenderia i la mateixa incapacitat d’entendre l’estat espanyol com una suma de nacions de ple dret, totes en peu d’igualtat. És l’estat espanyol en essència, tal com es concep a si mateix, tal com sempre s’ha concebut i tal com sempre es concebrà. Doncs, per mi, que se’l confitin.

Per tant, si el PP, com és previsible, assoleix la presidència del Govern de l’estat en les pròximes eleccions, s’ha acabat a les escoles catalanes ensenyar als nostres alumnes, des d’una perspectiva mínimament catalana, els grans autors en la nostra llengua i els moviments literaris en clau catalana, temes com ara les guerres dels Segadors i de Successió o què va significar el Tractat dels Pirineus. Si més no, s’ha acabat ensenyar-los com a moments crucials que són en la història del nostre país, que, òbviament, no és el seu. I, naturalment, s’ha acabat també l’hegemonia de la llengua catalana en un dels pocs àmbits en què encara pot respirar una mica d’oxigen, com és ara l’educació.

Però això no els serà fàcil. Si més no, ja ha quedat palès que no se n’han sortit del tot amb la tercera hora de castellà, com tampoc no els serà fàcil de sortir-se’n amb la generalització que es pretén fer de la darrera sentència del Suprem. I no els serà fàcil perquè Catalunya no vol un model com el que proposa el PP. I, malgrat que és possible que tinguin uns quants mestres, unes quantes famílies i, sobretot, certes associacions de part seva, els actors de l’educació a Catalunya no van per aquí. Catalunya no vol aquest model educatiu perquè hi ha un acord generalitzat que l’actual és útil i vàlid. Si més no, més útil i vàlid que el que ens volen imposar ells.

Ara bé, també és cert que els catalans d’avui no ens distingim ni pel nostre esperit de lluita ni per la nostra capacitat de plantar cara a base d’unitat; i ni tan sols -diria- per saber sortir-nos-en a base del pacte. Perquè, de pactistes, si que ho som, però l’experiència ens demostra dia rere dia que de clatellades ben fortes, n’hem rebudes també a base de pactes, perquè al cap de tot plegat, sempre, a més de cornuts, a sobre, ens ha tocat pagar el beure...

Ara, doncs, benvolgut lector, ara és l’hora d’estar alerta. Per quan vingui un altre juny i s’acabin les classes, esmolem ben bé les ungles i no ens passi que, al setembre, hàgim de començar el curs en una llengua o en unes condicions que ens resultin inacceptables i hàgim de patir una involució en els avenços assolits durant les darreres dècades.

Els nens i joves d’aquest país tenen dret que algú vetlli pels seus interessos i si no ho fem quan toca, no hi haurà ningú que ho faci per nosaltres. Pensem-hi. Pensem-hi i, sobretot,actuem en conseqüència.