ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Com és que no ens entenem amb paraules tan semblants? (I i II)

Aquest article va sortir publicat al diari El 9 Nou en dues parts en números consecutius,els dies 13 i 16 de gener de 2017

I

Sovint, resulta interessant fer un exercici tan senzill com profitós com és ara comparar les definicions que ofereixen les respectives acadèmies normatives del català i del castellà de determinats termes especialment sensibles. Consultant diverses entrades del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) i el de la Real Academia Española (RAE), trobem, a vegades, diferències subtils, però gens innòcues en termes que haurien de ser anàlegs. Vegem-ho.

Tots dos diccionaris coincideixen, amb paraules i matisos lleugerament diferents, que el mot ‘catalanisme’ es refereix a un gir lingüístic d’expressió catalana. Fins aquí, res a dir-hi. Ara bé, el DIEC diu que ‘catalanisme’ és també una “Devoció a les característiques i als interessos nacionals catalans” i també el “Moviment que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans”, mentre que la RAE recull únicament “Amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña”.

Observem que la RAE no considera de cap manera el caràcter nacional de Catalunya. Per això, converteix en “cosas características o típicas de Cataluña” allò que el DIEC defineix com a “característiques i [...] interessos nacionals catalans”. D’altra banda, a diferència del DIEC, la RAE evita concedir al concepte de catalanisme la categoria de moviment polític i, naturalment, a més, se cenyeix estrictament a allò que determina la Constitució espanyola. Per tant, contràriament al que fa el DIEC, no fa cap concessió a l’existència dels Països Catalans.

Si anem a parar a l’entrada ‘nacionalisme’, al DIEC, trobem simplement: “Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació”, mentre que la RAE és molt més generosa a l’hora de donar informació sobre el terme en castellà. Hi podem llegir: “1. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece. 2.Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas. 3. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores”.

He de dir que la definició del DIEC em sembla insuficient, ja que, a parer meu, exclouria del nacionalisme la tebior de la ideologia política que fou clarament hegemònica d’ençà del retorn de la democràcia a Catalunya i, aproximadament, fins al final de la primera dècada del segle XXI, representada fonamentalment per l’extinta coalició CiU i, alhora, també en quedarien exclosos excessos com els de l’Alemanya nazi o l’exaltada exacerbació patriòtica del franquisme, de tal manera que el terme quedaria situat en una posició equidistant on difícilment cabrien cap dels dos extrems del que entenem per ‘nacionalisme’.

D’altra banda, trobo que, mentre que la definició 1 de la RAE és prou rigorosa i gens ideologitzada, a la 2, que sembla redactada pensant en Catalunya i el País Basc, l’ús del verb “atribuye”, sembla un intent de distanciar-se i de posar en qüestió la solidesa de les raons del sentiment nacionalista i, a la 3, el fet que s’esmenti de manera acrítica la raça com a possible element definitori del nacionalisme —quan sembla que l’antropologia ha establert que, en l’espècie humana, la distinció entre races no és significativa— fa l’efecte que s’hi vol posar l’accent d’una manera especial o que s’ha redactat pensant en l’Alemanya dels anys trenta i part dels quaranta del segle XX. Cal tornar a notar que aquesta referència subliminal al pensament totalitari no apareix ni de lluny a la definició en català. I no em semblen de cap manera innocents ni l’exclusió catalana ni la inclusió castellana, sinó, al contrari, una voluntat de distanciar-ne o acostar-hi el concepte, respectivament. Finalment, l’assuavidora expressió “una cierta independencia” de la RAE sembla voler legitimar l’estat de les autonomies. És a dir: “independència en sus órganos rectores”, pero sin pasarse un pelín.

I arribem al terme ‘independentisme’, que el DIEC defineix com a “Moviment que propugna la independència política”, mentre que la RAE matisa de manera, a parer meu, molt significativa: “En un país que no tiene independencia política, movimiento que la propugna o reclama”. Fixem-nos-hi, doncs: per a la RAE, només existeix l’independentisme en els països que no gaudeixen d’independència política. Hem d’entendre, per tant, que, segons la RAE, el sentiment nacional català, com que no disposa d’estat propi, potser inclouria l’independentisme, però en canvi, l’espanyol, l’exclouria. I la pregunta és: de veres no l’inclouria si la independència política espanyola se sentís amenaçada o tan sols posada en dubte? La resposta em sembla òbvia. Tot depèn, doncs, del punt de vista des del qual es mirin les coses. I és clar que el nacionalisme espanyol, tanmateix molt més arrelat i excloent que no pas el català, els passa completament desapercebut perquè la comoditat de tenir estat propi fa innecessària la reivindicació.

A la segona part d’aquest article, analitzarem les definicions que ens ofereix, del terme ‘nació’, cada un dels dos diccionaris i veurem fins a quin punt és aquí on podem mirar de trobar l’entrellat de tanta diferència en termes que haurien de ser pràcticament calcats.

i II

A la primera part d'aquest article, ens ocupàvem de les diferències que s’observen en les definicions que ofereixen els diccionaris de les respectives acadèmies del català i del castellà, dels termes ‘catalanisme’, ‘nacionalisme’ i ‘independentisme’ i, alhora, ens preguntàvem si la raó d’aquestes divergències no podríem trobar-la en el concepte que cada una de les dues cultures té del que és una nació. Vegem-ho.

Analitzem, en primer lloc, el que diu cada diccionari sobre el terme ‘nació’. Al DIEC, hi trobem “1. Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre” i també “2. Organització política d’una comunitat amb identitat nacional”. Per la seva banda, la RAE diu “1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno”, “2. Territorio de ese país” i també “3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”.

Com a divergències no gaire significatives, hi trobem que el DIEC, a la seva definició 1, a diferència de la RAE, inclou com a tret definitori d’una nació, el fet de compartir característiques en el camp jurídic. Això ens podria fer sospitar si Catalunya en quedaria exclosa, ja que l’àmbit jurídic és majoritàriament compartit amb els altres territoris de l’Estat espanyol, però aquesta definició, alhora, deixa oberta la porta a més camps a través d’un inconcret “[...] o altre” força ambigu, disjuntiva que ens permetria prendre el camp jurídic com una alternativa no imprescindible i, per tant, considerar els catalans com a nació, encara que actualment estiguem mancats d’exclusivitat en matèria jurídica.

D’altra banda, el DIEC, a la definició 2, considera que l’organització política d’una comunitat amb identitat nacional és també una nació, mentre que la RAE no ho diu. Ens permetem suposar, ja que no s’hi explicita el contrari, que si aquesta organització política actua en clandestinitat es considera igualment, perquè si no, la Catalunya sota el franquisme no compliria la condició. Per tant, doncs, podem considerar que Catalunya cabria còmodament també sota aquesta definició.

Per part seva, la RAE, a la definició 2, hi inclou l’àmbit territorial, cosa que el DIEC no fa, però això tampoc no aporta gran cosa perquè no en defineix l’abast.

Fixem-nos ara, doncs, en les coincidències, que són de mínims: tots dos diccionaris diuen que una nació està constituïda per persones i que l’idioma i la tradició són elements a tenir en compte. Són elements importants, però ja no hi ha més coincidències i sí certes diferències molt significatives.

La primera divergència és que el DIEC, a la definició 1, hi afegeix la noció de sentiment d’identitat col·lectiva i, en canvi, la RAE l’obvia completament. Per la seva banda, la definició 1 de la RAE, que sembla redactada pensant en Espanya, amb una mica de benvolença, ens podria fer considerar que Catalunya també hi cap com a nació segons l’Acadèmia espanyola. Però anem a pams: en aquest cas, no pas únicament. Perquè, ja que la mateixa RAE defineix ‘país’ com a “nación, región, provincia o territorio”, també hi cabrien la Rioja, Múrcia, Cantàbria i totes les comunitats autònomes de l’Estat —és a dir el café para todos en la seva màxima expressió—, mentre que la definició 1 del DIEC exclouria aquesta possibilitat per la inclusió de l’exigència que es tracti d’una “comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular”. Primera diferència substancial i de cabdal importància.

D’acord amb la definició 1 de la RAE, tanmateix, podríem considerar Catalunya com a nació sempre amb la mateixa benvolença, ja que som, efectivament, un “conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno”, l’autonòmic, naturalment. Però alerta, perquè, per aquesta mateixa raó, en quedaria exclosa en el moment en què l’Estat decidís suspendre’l i, per tant, seríem nació no pas per nosaltres mateixos, sinó tan sols per la magnanimitat de l’Estat espanyol, que s’avé a incloure la noció d’autonomia dins la seva constitució.

D’altra banda, és important deixar constància de les referències que fa la RAE a un aspecte que obvia el DIEC, a parer meu, de manera deliberada: l’origen de les persones. I és important perquè la definició de la RAE exclouria de la nació catalana tots els qui han nascut en altres contrades i vés a saber si també els seus descendents. Naturalment, això estableix una diferència entre catalans d’origen i catalans d’adopció que és completament contrària a l’esperit integrador del nostre poble i que impossibilita la cohesió de Catalunya com un tot. Per això, el DIEC no hi inclou aquesta restricció.

Les diferències, doncs —voluntat col·lectiva i origen individual—, són significatives perquè reflecteixen fidelment el pensament de cada una de les dues cultures, un pensament influenciat, naturalment, per cada concepció política, que en el cas espanyol, vol creure’s de manera fal·laç que Catalunya és una regió espanyola perquè sempre ho ha estat; una concepció política que nega la possibilitat d’integració —fonamental si es vol entendre què és Catalunya—i que vol ignorar també la voluntat majoritària de les persones que vivim avui en aquest país per si es dona el cas —més que probable— que aquesta no s’adeqüi a una visió hispanocèntrica del fet nacional.

Encara hi ha qui pensi que ens podem arribar a entendre...?, que es pot produir el famós encaix...? Va, home, va...!