ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

La digitalització de les aules

Sóc dels qui pensen que la informàtica, a l’escola, ha de ser un mitjà i no pas una finalitat. És una disciplina que ha de servir a la docència i, per tant, n’ha de ser subsidiària, una eina més, doncs—importantíssima, això, sí—, però unaentre totes les que el docent té a disposició seva per tal de dur a terme la feina.

No descobreixo res de nou si afirmo que al segle XXI no es pot fer classe fent servir els mateixos recursos que s’usaven al segle XIX, ni quan asseguro que la informàtica és una eina utilíssima que ja és imprescindible a l’escola per a moltes coses. Però em sembla que tampoc no vaig gaire errat si dic que els docents d’aquesta primeria del segle XXI encara som capaços de fer classe sense que ens calgui que els nostres alumnes disposin, tots sense excepció, d’un ordinador personal com a material bàsic prioritari.

Per tant, no crec que hi hagués una urgència tan peremptòria a l’hora de començar a implantar la digitalització de les aules com per haver-ho fet d’una manera tan sobtada. Fa anys que ja no treballo amb alumnes de l’edat dels de secundària i, per tant, no puc parlar des de l’experiència, però estic convençut que per a molts centres —i sobretot per a molts professors— aquesta irrupció dels ordinadors a les aules ha estat un sotrac que ha dificultat en alguna mesura la seva feina. I, de la mateixa manera, estic igualment convençut, naturalment, que hi ha hagut docents que pensen tot el contrari perquè de seguida s’hi han trobat a gust.

No s’hauria pogut fer d’una altra manera, doncs? Per què no s’ha fet a petites passes, preparant, en primer lloc, els docents més inclinats a fer el canvi, assegurant convenientment la connectivitat dels edificis per tal d’evitar els problemes que hi ha hagut i que hi ha encara i introduint-lo gradualment a cada centre? Algú es pot arribar a imaginar el que succeeix en una classe amb trenta nois i noies de tretze o catorze anys quan, inesperadament, resulta que no funcionen els ordinadors i el professor havia preparat la seva classe sobre la base que sí que funcionarien?

A l’inici de l’article, deia que la informàtica és un mitjà. I, efectivament, les nostres autoritats educatives en saben molt de fer de la informàtica un mitjà; però no pas un mitjà al servei d'una finalitat educativa, sinó més aviat apuntant cap a objectius menys confessables, objectius que solen tenir la mirada posada en la contesa electoral més pròxima.

Ja, quan els ordinadors van entrar a l’escola durant la dècada dels noranta amb el conseller Hernández, se’n va fer una implantació a batzegades. Els ordinadors van arribar als centres quan ni els docents ni els edificis estaven prou preparats per a acollir-los i ara ha tornat a passar una cosa semblant. I és que és molt més rendible electoralment fer una estesa d’ordinadors pels instituts, que és una cosa molt vistosa, que no pas dedicar tota la teva legislatura a un pla quadriennal de formació del professorat i preparació de les infraestructures, que passa molt més desapercebut, encara que permeti fer una implantació amb moltes més garanties la legislatura següent. Ah, però això seria aplanar el camí als que vinguin després... I això, sí que no...! Que ho tinguin ben difícil. I com més, millor...!

I ara la consellera Rigau està a punt de prendre la que, a parer meu, és la decisió correcta: aturar la digitalització de les aules mantenint-hi la d’aquelles en què ja s’havia engegat perquè, més bé o més malament, és on ja funciona. Ara, no ens enganyem: qui haurà aturat un procés que s’havia engegat amb massa precipitació no haurà estat la senyora consellera, perquè tanta responsabilitat, no podem esperar-la dels nostres polítics. Qui haurà aturat el procés serà, naturalment, la crisi.

Ara, cal esperar que els recursos que s’havien d’utilitzar per a continuar la implantació del procés tal com s’havia previst des d’un bon començament —o, sí més no, una part— es destinin a resoldre tots els problemes que han anat sorgint als centres digitalitzats per tal de començar a fer les coses bé d’una vegada, i que el curs vinent o l’altre puguem ja parlar d’excel·lència en el funcionament digital de tots aquests centres.

Perquè el que sí que seria un error seria ajornar el procés de digitalització sine die. Cal elaborar un pla realista, tan modest com calgui en els terminis, però que posi l’excel·lència en el funcionament per davant de tot i que tingui per objectiu final la digitalització de la totalitat dels centres de Catalunya. Que no s’amoïni la senyora consellera: els docents del començament del segle XXI encara saben ensenyar sense que els seus alumnes tinguin un portàtil cada un. I en sabran encara uns quants anys més. El fracàs escolar aquest que diu quevol combatre no vindrà pas per aquí. La digitalització és un avenç, però només ho serà si es fa amb seny, amb els criteris adequats i amb un nivell d’exigència que apunti a uns nivells de funcionament òptims que permetin que la implantació sigui efectivament un pas endavant i no un obstacle que cal salvar sigui com sigui.

I una última reflexió. En tot aquest assumpte, hi ha dues coses que em saben greu especialment: en primer lloc, que tal com ja he apuntat més amunt, hagi estat la crisi i no pas la voluntat de fer les coses bé qui hagi aturat el procés i, en segon lloc, que els nostres impostos hagin servit per a dotar de recursos com aquests els joves de certes comunitats autònomes espanyoles, mentre que els nostres han de quedar-se sense perquè no ens en queden prou per a ells.