Vaga de deures o desorientació desbocada?

No fa gaires dies, l’associació de pares i mares d’alumnes més important de l’estat francès va fer una curiosa convocatòria: una vaga de deures escolars. Es tractava de protestar pel fet que els professors posin deures de casa als estudiants. L’esmentada associació sembla que s’emparava en una circular de 1956 (ben innovadors, ells!) que prohibia els deures a casa i que actualment no es respecta, igual que va passar amb les desafortunades i demagògiques recomanacions que va fer en el mateix sentit el ministre socialista José María Maravall, allà cap als anys vuitanta.

Sembla que l’objectiu d’aquesta insòlita iniciativa, que araja hi ha qui vol imitar a casa nostra,era treballar per l’abolició d’una pràctica —la imposició dels deures de casa— que aquesta associació considera afavoridora de les desigualtats, ja que no tots els escolars poden permetre’s disposar d’algú que els pugui ajudar a fer-los i, a més, sempre segons aquesta associació, són motiu de continus conflictes entre pares i fills i, a sobre —diuen—, no s’ha demostrat mai que siguin útils.

No puc arribar a expressar amb paraules el meu estupor davant de tanta bestiesa junta. No sé... Per començar, podria dir que tampoc no es deu haver demostrat mai la utilitat de les colònies escolars, o la del fet que un nen sàpiga què és el subjecte d’una oració o que el número π és la relació de proporcionalitat que existeix entre la longitud del diàmetre i la de la seva circumferència. I posats a dir bestieses, ara que hi penso, tampoc no conec cap estudi que demostri la utilitat d’aprendre a llegir o a escriure... I és que hi ha coses que cauen pel seu pes.

D’altra banda, d’acord amb els plantejaments d’aquesta associació, val més que comencem a pensar també si no seria convenient de prohibir la venda de joguines, mòbils i llaminadures, que també solen ser una font de conflictes entre pares i fills i, naturalment, l’existència d’escoles privades, que acostuma a ser, igualment,un element que afavoreix la desigualtat; i, posats a fer, també podríem imposar el sou únic entre els treballadors que tinguin fills, que la diversitat de percepcions salarials dels pares també provoca desigualtats entre la canalla.

I és que em fa l’efecte que, en matèria d’educació, hem entrat en una voràgine de despropòsits que no ens deixen veure coses tan clares com ara que els deures són, efectivament, un complement absolutament imprescindible perquè l’estudiant tingui l’ocasió d’enfrontar-se tot sol a uns procediments o a uns continguts determinats i pugui comprovar que, efectivament, els té interioritzats o, al contrari, pugui adonar-se que hi té llacunes i que allò que potser veia tan clar a classe, a l’hora de posar-s’hi tot sol, sense el suport del professor, és incapaç de resoldre-ho satisfactòriament. Sempre dic als meus alumnes que els deures són per a equivocar-se i quan baden una boca de dos pams per la meva provocadora afirmació, encara reblo el clau dient-los que l’error és font de coneixement perquè només equivocant-nos podem arribar a copsar l’abast de les nostres mancances i, per tant, què ens cal reforçar. I els deures són una oportunitat d’or que s’ofereix als estudiants perquè, després d’haver intentat resoldre un problema de matemàtiques o qualsevol altra cosa, s’equivoquin tranquil·lament sense cap més conseqüència que haver descobert finalment què era el que no sabien fer.

Però això, que, a mi, em sembla una evidència palmària, no ho deu ser per a molta gent perquè és ben cert que, en matèria d’educació, bona part de la societat occidental ha perdut el nord. La desorientació és tan gran que ja tothom s’atreveix a pontificar encara que no hagi trepitjat mai una aula com a docent. I la ignorància és tan imprudent que s’arriben a dir i a proposar coses de les més gruixudes, com ara l’ocurrència que ha tingut aquesta associació francesa d’il·luminats pares i mares.

I, en aquest sentit, voldria acabar l’article aconsellant vivament la lectura d’un llibret que he llegit no fa gaire, L’educació low cost, de Ramon Coma (Editorial Malhivern), molt fàcil de comprendre gràcies al llenguatge planer amb què està escrit, a parer meu, fins i tot, excessivament col·loquial, on l’autor, un professional de l’educació, veterà i preocupat pels problemes que pateix el sistema, tracta tot un seguit de situacions que els docents sentim molt properes; i ho fa d’una manera fresca i lliure dels prejudicis que tenallen les gregàries opinions que sentim tot sovint d’aquells que només pretenen ser políticament correctes. A través de les poc més de 100 pàgines del llibre, Coma va fent desfilar tot de temes en capítols molt curts que destil·len una fina ironia i un to crític que no pot deixar indiferent a ningú.

Valdria la pena que més d’un se’l llegís abans d’emetre judicis temeraris al voltant d’un àmbit professional certament delicat i complex, sobre el qual tothom es permet opinar, en moltes ocasions, fent gala d’una irresponsabilitat que només és explicable des de la més manifesta ignorància.