ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Usos lingüístics a la Generalitat

Aquest article va sortir publicat aEl 9 Nou el dia4 de març de 2016

El Tribunal Superior de justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat recentment uns quants articles de dos protocols d’usos lingüístics que donaven pautes per a l’ús de les llengües oficials per part del personal de la Generalitat de Catalunya.

La sentència es va produir arran de la denúncia interposada per un metge de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona, assessorat per la plataforma Impulso Ciudadano, de caire marcadament espanyolista.

El conseller Carles Mundó i la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa s’han apressat a treure importància a la sentència pel que fa als seus efectes pràctics, i la consellera de de Governació, Administracions Públiques i Habitatge ha afirmat que l’administració catalana no pensa recórrer la sentència perquè tan sols fa referència a uns consells orientatius i no pas a una normativa.

El que és realment substancial de tot això, però, és l’escàs marge que les lleis espanyoles deixen a l’administració catalana per a dur a terme el foment de la llengua pròpia del país, quan ni tan sols permeten que les autoritats catalanes, que exerceixen legítimament el poder, aconsellin els seus empleats sobre l’actitud lingüística que han de tenir per mirar de preservar tant com es pugui l’ús de la llengua del país, que es troba en clara situació d’inferioritat respecte de l’ús que es fa a Catalunya de l’altra llengua oficial.

Les recomanacions anul·lades simplement aconsellaven als empleats de la Generalitat tres coses: a) iniciar la conversa en català amb l’administrat, b) mantenir-la si l’interlocutor era capaç d’entendre-la i no manifestava el desig de ser atès en castellà i c) que les comunicacions de feina entre els empleats fossin sempre en català. Res, per tant, que fos lesiu per al ciutadà ni tampoc per al funcionari, que ha d’haver acreditat uns coneixements mínims que li permetin dur a terme una conversa en català.

Aquestes són les actituds que ens deixen veure que no hi ha manera, que el tarannà dels governs espanyols, siguin de dretes o d’esquerres, no els permet acceptar la pluralitat de les terres que, encara avui, formen part de l’Estat espanyol, que no poden acceptar que volem, per al nostre país, una llengua catalana vigorosa i útil, com a mínim tant com el castellà, i que, per a aconseguir-ho, és imprescindible posar en pràctica mesures de foment de la llengua com les que el TSJC acaba d’anul·lar.

Com a mínim, hauríem de prendre’n nota com a ciutadans –i també ho haurien de fer els empleats de la Generalitat, que són tan ciutadans com el que més- si no volem fer el joc als qui voldrien veure el català relegat exclusivament a usos merament folklòrics o familiars. Les mesures anul·lades són extraordinàriament importants perquè en pot dependre que la conversa entre un empleat de la Generalitat i un ciutadà es produeixi en català o en castellà, que no és poc. Fixeu-vos si és important, per exemple, una de les mesures anul·lades: que la conversa s’iniciï en català. Després, ja veurem com continuarà, però fer l’intent d’entrada. Perquè si renunciem a l’ús de la nostra llengua sense que ningú ens ho demani, ja no donem peu que el ciutadà que no tingui el català com a llengua primera, però que potser desitja poder practicar-lo, en faci l’intent.

N’hi ha moltes de persones, sobretot d’immigració relativament recent, que desitgen aprendre català i no en troben l’ocasió perquè tothom s’hi adreça en castellà. I això és responsabilitat nostra. Dels ciutadans. No tan sols dels empleats de la Generalitat. Perquè, amb la nostra actitud lingüística, si aquesta és dimissionària i acomplexada, impedim que el nouvingut es desenvolupi com a ciutadà de ple dret essent capaç d’expressar-se en la llengua pròpia del país. Si no es manté la norma d’iniciar sistemàticament la conversa en català, fins i tot es pot produir la paradoxa que tant el ciutadà com el funcionari tinguin el català com a llengua primera i que, en canvi, la interacció es produeixi en castellà per desconeixement d’aquesta circumstància.

Si no volem que el català continuï en aquesta situació de mala salut de ferro, com s’ha definit manta vegades, hem de demostrar als ciutadans que volen integrar-se que, per fer-ho, es necessari ser competent també en l’ús de la llengua del país. I no hi ha millor manera de demostrar-los-ho que fent-la servir també amb ells i convidar-los a llançar-se a usar-la. Si ara la Generalitat no pot recomanar-ho als seus empleats, agafem-nos-ho nosaltres, ciutadans, com un deure i un servei a la llengua i al país i, de passada, farem un favor a tots aquells que volen aprendre català i no poden perquè no s’ho creu ningú, que en vulguin aprendre.