ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Uniformes

La consellera d’Ensenyament ens ha deixat certament bocabadats —almenys, a mi, m’hi ha deixat— amb unes declaracions sorprenents sobre el seu desig d’obrir un debat al voltant de la possibilitat d’implantar l’uniforme entre els nostres escolars.

Lluny d’esquinçar-me els vestits pel component simbòlic de retorn a models pedagògics sortosament superats que algú pot veure-hi i que tots els qui tenim ja una edat recordem haver patit en pròpia carn, diré simplement que no hi estic a favor per raons diverses que tractaré d’explicar a continuació, totes elles conjunturals. I, si no fos perquè trobo poc oportú, no tant fer-ho, sinó, sobretot,fer-ho ara, continuaria dient que no hi estic especialment a favor, però tampoc no hi seria refractari sempre que hi hagués una raó que justifiqués la mesura, raó que no veig que hi sigui ni tampoc m’imagino, de moment, quina podria ser.

Dit això, per més que he sentit a dir que hi ha experts que ho han vist amb molt bons ulls, crec que el moment actual és especialment inoportú per diverses raons. La primera, la crisi ferotge que ens sacseja i que ens sacsejarà encara uns quants anys més. He sentit a dir també —o ho he llegit. Ja no ho sé...— que això significaria un estalvi. Un estalvi...? Per a qui? Per a les famílies que es poden permetre comprar als seus fills o filles roba per a lluir, deu ser...! Si aquests no el necessiten, un estalvi...! Perquè, senyora consellera, senyors experts, pensant en clau d’escola pública, vostès ja saben que hi ha famílies que sort en tenen de Caritas per a vestir-se? I que aquestes famílies estan escolaritzades majoritàriament en escoles públiques? Qui elscomprarà els dos uniformes que necessitarà com a mínim cada canalla per a poder canviar-se?

I això ens porta a la segona consideració. Com sempre, les decisions compromeses es deixen a criteri del centre perquè les bufetades ens les donem en el si dels consells escolars i les autoritats educatives en surtin indemnes. Doncs, bé: aquest cas no podia ser diferent dels altres i ja s’ha fet saber que, efectivament, la decisió de fer o no ús de l’uniforme hauria de ser del centre. Però, naturalment, si el centre decideix implantar-lo, passa a ser obligatori i, per tant, entenc que l’administració s’haurà de fer càrrec de la despesa que comporti. Novament, doncs, inoportunitat extrema si, en època de retallades, ens gastem les virolles a vestir els nens tots igualets.

Perquè, si l’administració no subministra els uniformes, què farem quan un nen d’aquests que vénen a l’escola sense material i sense llibres s’hi presenti vestit sense la indumentària reglamentària? Un parell de bufetades i cap a casa a canviar-se com feien abans? Oi que no? Doncs, ja em diran vostès què farem en aquests casos, que se’n donaran amb tota seguretat a cabassos.

I, de la mateixa manera, què passarà, si un alumne d’aquests —diguem-ne "de caràcter fort" per dir-ne d’alguna manera (o alguna família, que també n’hi ha "de caràcter fort")— s’hi nega en rodó? Com l’obligarem a vestir-se com els altres? Posarem damunt del mestre una nova càrrega, una nova i ben innecessària mesura de disciplina per a aplicar, del tot impopular i que convida a l’incompliment impune, i donarem als nens una manera més de demostrar a la humanitat sencera que són ells els qui governen el món i que són capaços de pixar-se damunt del mestre, damunt de l’escola i damunt de qui convingui, i disculpeu-me l’expressió...?

Si la intenció és, com s’ha dit, la d’intentar igualar, si el que es vol és que no es pugui lluir marca, que no es pugui lluir tipet a edats inconvenients i que els nens vesteixin dins l’escola amb el respecte que es deu a la institució escolar, el que hem de fer és donar a la societat un altre caire, el que hem de fer és incidir en l’educació dels nens —i dels pares. I també dels mestres, si cal—, però per la base, recuperant determinats valors, posant les criatures al seu lloc i deixant d’intentar fer-los adults abans d’hora, que és el que fa avui la societat. Ningú en particular. La societat. Col·lectivament. Tots en som culpables en una mesura o en una altra. Però ens ho hem de saber dir perquè algú hi ha de posar aturador. I pretendre que els uniformes puguin servir per a igualar en una societat com la nostra d’avui és amagar el cap sota l’ala. És atacar el símptoma i no pas la malaltia. No sé com ho veuen els experts que han considerat encertada la proposta, però l’escola no pot continuar apartant-se tant de la societat, l’escola no pot esdevenir, un cop més, l’element freaky que sempre dóna la nota, l’escola no pot, tota sola, fer front a la força abassegadora d’una societat que camina per uns verals completament diferents dels que ella acostuma a transitar...

I, a més, no hi ha coses més importants que afecten l’educació, avui dia?: la indisciplina a les aules, la creixent desconsideració dels alumnes per la institució escolar, els preocupants nivells d’anglès amb què surten els nostres joves després d’haver-lo estudiat obligatòriament almenys nou anys —nou, eh..?!: de 2n de primària fins a 4t d’ESO!—, la manca d’esforç, el fracàs escolar, els canvis constants en el sistema educatiu, el desencís de molts docents vocacionals, la saturació de nens amb dificultats en determinades escoles, el prestigi que cada dia perd la professió docent i un llarguíssim etcètera de circumstàncies que són molt més urgents que no pas el vestit que duen els nens a les aules.

Debat? Doncs ja està encetat. Si la meva opinió contribueix, ni que sigui modestament, a tancar-lo durant una bona temporada, em donaré per satisfet.