Una síntesi d'aquest article va ser publicda a El 9 Nouel dia 2 de setembre de 2013.
Sóc un funcionari docent i, com a tal, m’indigna tot el que ha passat i pot arribar a passar al meu sector: des de les retallades a les intencions del ministre Wert. Ara bé, si un dia em llevo amb dècimes de febre i la prudència m’aconsella quedar-me a casa, potser optaré per no fer-ho. I no serà necessàriament per un especial i heroic desig de complir amb la meva feina, perquè si no em trobo bé no podré fer-la al mateix nivell de cada dia: rendiré menys i, fins i tot, és possible que els meus alumnes se’n ressentin. Per això, el més sensat seria quedar-me a casa fins que em trobi en condicions. Ah, però, en virtut de les darreres disposicions, si ho faig, em descomptaran part del sou...! Per això, per poc que pugui, aniré a treballar, encara que això obligui els meus alumnes a haver d’aguantar un professor que no pot fer bé la seva feina. Per tant, res a veure amb la meva responsabilitat o amb la meva honestedat professional, que m’aconsellarien, precisament, quedar-me a casa. Res de tot això. Simplement, pura subsistència.
I és que aquesta crisi ens segresta la capacitat d‘actuar normalment, de fer com sempre havíem fet i de reaccionar com sempre havíem reaccionat davant d’una determinada situació. En època de vaques magres, ciutadans com som de l’Europa acomodada, acostumats a un nivell de vida i proclius a no adonar-nos de l’estat del benestar de què hem gaudit fins ara perquè el trobàvem normal, les circumstàncies actuals ens comminen a pensar abans d’actuar; a pensar si, avui, tal com estan les coses, ens podem permetre determinades reaccions, com ara, també, exercir el dret de vaga, que repercuteix en els ingressos dels treballadors de manera directa.
Per això, observant el seguiment no multitudinari que va tenir la darrera mobilització, la del 9 de maig, va semblar com si la protesta fos cosa de quatre eixelebrats fent cridòria. Però, no ens enganyem: la desigual acollida d'aquella convocatòria no fou l’expressió de la voluntat popular, sinó també pura subsistència. Perquè no es pot anar demanant sistemàticament als mestres que posem el sou a disposició del benestar de la població, sinó que és la població sencera la que ha de protestar per una situació que deixa els nostres fills —no tan sols els fills dels mestres— en una situació de desemparament absolutament denunciable.El descontentament general per com es tracta l’ensenyament és evident no tan sols en el sector docent, sinó en la immensa majoria dels sectors de la nostra societat. Perquè —tinguem-ho ben present— l’educació no és només cosa de mestres: els perjudicats són bàsicament els usuaris.
Per això, a propòsit de la vergonyosa llei que ens vol llançar a la cara el ministre Wert i de les mobilitzacions que pugui generar, voldria fer un crit d’alerta als sindicats, als quals demanaria un esforç d’imaginació, bàsicament per a aconseguir dos efectes. El primer, la implicació de tota la societat en un afer que afecta tota la societat. Perquè hi ha aspectes de tipus retributiu o purament laboral que, efectivament, afecten només els mestres, però nosaltrescontinuarem cobrant el sou igualment a final de mes, independentment de les condicions en què exercim la nostra professió, encara que ens veiem empesos a fer les classes en condicions físiques no idònies, a acollir cada cop més alumnes per aula, a privar d’hores de reforç els nens que ho necessiten, a assumir la pèrdua de la sisena hora, per la qual ja ningú no protesta, o qui sap si, dintre d’un parell d’anys, a deixar d’impartir certes matèries en català, a renunciar a explicar certs passatges de la història de Catalunya o a adoctrinar els nens amb classes de religió o alternatives. Els més perjudicats, doncs, seran els alumnes.
I el segon efecte que caldria mirar d’obtenir de l’acció dels sindicats d’ensenyament seria el de procurar que el seguiment de les convocatòries fos multitudinari. I això, entre els docents, en èpoques de crisi, passa per mirar de preservar el nostre sou estalviant-nos vagues que cada cop tindran menys seguiment pel sacrifici que representen per a certes economies i que, en canvi, tenen un rendiment ben dubtós i múltiples efectes perversos: d’una banda, un desgast mínim per al govern i un gens menyspreable estalvi, gràcies a les deduccions que podrà fer dels nostres sous, ja rebaixats diversos cops; i, a sobre, l’oportunitat de gallejar dient que la vaga ha tingut una escassa repercussió.
Caldria, doncs, repensar les eines de pressió. Hi ha moltes vies a assajar sense ultrapassar els límits de la democràcia. I els sindicats haurien de dedicar-se a idear formes de protesta no lesives per als interessos dels treballadors. A l'escola, per exemple, en comptes de convocar vagues a l’estil tradicional, podríem pensar en coses més imaginatives, com ara atendre els nens al pati en comptes de fer-ho a les aules en dies determinats; fer aturades parcials durant la jornada; deixar de lliurar a l’administració els documents que demana; exigir l’estricte compliment de les normes a l’estil japonès; implicar-hi els pares proposant-los jornades de no-assistència dels nens a l’escola, convocant concentracions un dia fix de cada setmana en un determinat punt de la localitat, promovent tancades pacífiques de ciutadans, mantenint converses en aquest sentit amb les AMPA per tal de mirar de trobar noves vies de pressió, etc.
Totes aquestes mesures no són noves, però ben convocades i aplicades totes o unes quantes alhora i amb una certa insistència, tenen una indubtable força. Molta més que no pas una jornada de vaga, que no passa de ser un acte testimonial. I, en qualsevol cas, els sindicats haurien de treballar en el sentit d’imaginar altres vies de pressió que siguin més assumibles i efectives que no pas fer una vaga-bolet d’un sol dia, que no condueix enlloc i desgasta els treballadors del sector més que no pas a les autoritats educatives.
Jo vaig fer la vaga del mes de maig, però crec que no es pot demanar que tot el pes d’aquesta reivindicació caigui damunt dels mestres, perquè les nostres forces s’exhauriran i haurem perdut una batalla que és molt important que guanyem. Important per a tothom. No tan sols per als docents.
